Bye, bye hasta otro ratito!

Em vull acomiadar d'aquest bloc amb dos vídeos que fa dies vaig trobar per YouTube quan buscava informació per a la wiki. 

Un és d'una campanya que es va fer als Estats Units (crec que n'hi ha una d'igual a Anglaterra) per canviar el tipus d'ensenyament i potenciar l'ús de les TIC i tots els recursos digitals que els "digitals nadius" tenen diàriament al seu abast. Els estudiants que hi apareixen sembla que siguin dels anys 80 per la roba que porten, però són d'ara! 

L'altre vídeo és simplement una reflexió informal, però penso que força crítica de com és l'educació en general d'avui dia. Segur que n'hi ha de molt millors a la xarxa, però quan el vaig veure per primer cop fa uns mesos em va cridar bastant l'atenció. Ja em direu què us sembla! 

Bye, bye, hasta otro ratito! 

Ensenyar i aprendre en línia

Vaig néixer el 1991 i, per tant, si ens cenyim a la definició de “nadiu digital”, jo no ho sóc. Per dos anys en quedo fora i entro en el grup dels “immigrants digitals”; tot i així, em sento més dins que fora del món digital. Sí que és veritat que, de vegades, m’he sentit una mica “iaia”. Per exemple, quan em vaig fer twitter, al principi no sabia com funcionava el tema dels retweets, però en qüestió de dos dies ja n’era tota una experta. A més, m’agrada utilitzar sempre que puc els ordinadors i totes les màquines similars. De moment, encara no he arribat al punt d’odiar-los, segurament perquè sóc jo la que els domino i no ells.

Les xarxes socials

Com vaig dir en la primera entrada, he escrit diferents blocs. Des de fa uns anys, també sóc usuària de diferents xarxes socials, com msn, Fotolog, Facebook, Twitter, mySpace (aquest compte està mort des de fa uns quants anys), flickr, Linkedin, etc. Els faig servir sobretot per comunicar-me amb la gent i això significa que també els utilitzo per parlar amb gent que no és d’aquí. Xatejo bastant amb amics i coneguts en anglès i, alguns cops, també en francès. Faig servir sovint skype per fer videotrucades amb gent de fora i, evidentment, amb ells practico les llengües que sé. Quan ho faig el meu objectiu no és aprendre la llengua, ja que el que vull és parlar i saber com els va, però sense cap dubte que practiques i, si no millores, almenys mantens el nivell de producció oral.

Cursos de llengües en línia

Em costa ser constant si no hi ha algú a darrere que m’obligui a fer-ho. Per això, no sóc una bona candidata a fer cursos de llengües en línia. Mai n’he fet cap i no m’ho he plantejat mai. Estudiar una llengua requereix una motivació i si es vol estudiar en línia encara més. Responsabilitat i constància màxima, cosa que no és fàcil. A més, com defensava Vigotski (ara em poso amb arguments seriosos i de pes! J ), la interacció i l’entorn social és molt important en l’aprenentatge. Per tant, aprendre una llengua sol i a distància pot estar bé, però fins a un cert punt. Crec que per adquirir la gramàtica i el lèxic és útil, però per practicar alguns aspectes lingüístics com la producció oral pot ser una mica més difícil. Sé que hi ha maneres de fer-ho, com fer videoconferències, enregistraments, entre d’altres, però personalment crec que no és el mateix.  

No puc negar, però, haver utilitzat recursos en línia per fer exercicis de gramàtica i de vocabulari, però esporàdicament. El que solo fer sovint és mirar molts vídeos al YouTube. M’encanta veure entrevistes de famosos, reportatges i tota mena de vídeos que gent freak penja a la web. M’hi puc passar hores i hores. També m’agrada molt llegir els diaris de diferents països i, tot i que no ho faig diàriament, sí que de tant en tant m’agrada consultar-los.  

Moodle

El primer cop que vaig fer servir la plataforma moodle va ser a la univeristat. Després d’haver-lo utilitzat durant 3 anys contínuament, dia sí i dia també, crec que puc dir els seus avantatges i inconvenients. Avantatges? Penso que el moodle és una molt bona eina que facilita (o almenys intenta facilitar) la comunicació entre el professor i l’alumne, i també entre els diferents alumnes. A més, trobo interessant l’opció de fer fòrums, xats, hots potatoes, exàmens en línia, wikis, entre d’altres. Ara bé, quin inconvenient té? Simplement que no et deixa respirar tranquil. Estàs tot el dia (exagero una mica) pendent de si han penjat alguna cosa, de si s’ha d’entregar això a tal hora, de si han obert el fòrum per comentar, etc. Estressa bastant. Fins a l’institut, l’ordinador el feia servir només per fer algun treball i per a les xarxes socials; en canvi, des que estic a la universitat, estic davant l’ordinador gairebé les 24 hores del dia. Conseqüència d’això: augment de les diòptries, ulls secs i irritats, i mal de cap de tant bombardeig d’informació. En alguns moments, no puc evitar sentir-me una absoluta immigrant digital... què hi farem, no he nascut amb el mòbil ni amb el ratolí a la mà!

I per acabar... entorn EPA? No sé si arriba a tenir-lo. Com he dit, segueixo diaris, alguns vloggers i, per què enganyar-nos, em vaig fer twitter bàsicament per seguir a gent famosa d’arreu del món. Sempre que puc llegeixo els seus tweets i aprenc força, ja que quan no entenc el que diuen, ho busco al diccionari (encara que sol ser llenguatge col·loquial). 

L'avaluació: tipus de proves

Com ja vaig dir en l’última entrada, he fet un munt d’exàmens, sobretot a l’escola i a l’institut. La majoria consistien en respondre en forma de redacció preguntes més o més llargues sobre el que havíem fet a classe. He fet molt pocs exàmens d’opció múltiple i, per això, no estic gaire acostumada a fer-los. Abans d’arribar a la universitat, els pocs que havia fet d’aquest tipus els trobava fàcils, però segurament era perquè no estaven ben fets. A la universitat, el que més recordo va ser el que vam fer de l’assignatura d’informàtica a primer. Cada pregunta tenia com 4 o 5 opcions i, a sobre, podia haver-hi més d’una resposta correcta. No em va agradar gens perquè no vaig poder demostrar el que sabia, i, des d’aleshores, quan algun professor diu que farà examen d’opció múltiple, m’ho agafo amb molta cautela. També, quan vaig entrar a la universitat vaig fer un examen de diagnòstic lingüístic, tant en anglès com en francès. Tots dos tenien una part d’opció múltiple, que vaig trobar bastant fàcil, malgrat ser de nivell.  

Pel que fa als exàmens orals, la majoria els he fet en parella, interactuant amb una altra persona del mateix nivell que jo, i amb dos examinands (un que feia les preguntes i l’altre que anotava). Tot i així, l’últim examen oral que vaig fer de francès va ser jo sola i amb un sol examinant. Va ser bastant diferent als que estava acostumada, ja que no consistia en contestar preguntes curtes que et fa l’examinant i discutir i negociar un tema amb la parella. En aquest cas, triaves un tema a l’atzar i després et deixaven una mitja hora per preparar-lo. Després, individualment, havies d’exposar durant 10 minuts la teva opinió argumentada amb exemples i amb una planificació concreta (molt semblant a la dissertation de què vaig parlar en l’altra entrada). Podia tenir un esquema escrit, però parlar durant tanta estona en una llengua estrangera penso que és més difícil que interactuar i conversar. Un cop feta l’exposició, l’examinant et feia preguntes sobre el tema, per mirar si sabies interactuar i, sobretot, contrargumentar. L’experiència va ser bona, però també s'ha de dir que l’objectiu d’aquest examen oral era força diferent als anteriors que havia fet. En general, però, penso que els exàmens orals de vegades són poc naturals i en els quals no pots reflectir tot el teu coneixement. 

L'avaluació (part 1)

Ens passem la vida fent exàmens i contínuament som avaluats per altres. I per a què? Per acabar, molt cops, sent uns simples números o categories: tu ets un 7, l'altre un 9 i el de més enllà va fent entre el 5-6, però va bastant justet. Les notes, siguin números o categories com 'excel·lent, notable, bé, aprovat...', poden arribar a marcar molt les persones. De vegades, no som del tot conscients com ens poden arribar a catalogar, creant diferències entre els uns i els altres, i, fins i tot, desmotivant aquells que no arriben a un mínim. A més, l'aprovat o el suspès en segons quins exàmens pot arribar a canviar els objectius d'una persona. Per això, l'avaluació és un aspecte molt important en l'ensenyament i s'ha de procurar que sigui el més adequada i justa possible.

Malauradament, al llarg de la meva vida estudiantil he experimentat sobretot l'avaluació sumativa, quantitativa i normativa. A la majoria de professors, sobretot a la secundària, els importava molt saber quants havien aprovat i quants no, sovint fent comparacions amb la resta de la classe o amb les altres classes del mateix curs. Al final de la classe, en els últims cinc minuts i per no perdre gaire temps, ens repartien els exàmens i, un cop els havien donat tots, els tornaven a recollir. Algun professor es limitava a fer comentaris del tipus: "Aquest cop veig que heu estudiat més perquè les notes són més altes en general".  Evidentment, aquesta idea de focalitzar l'aprenentatge en només la nota es transmetia als alumnes. Per això, moltes vegades quan ens donaven l'examen, el primer que fèiem era mirar la nota i, si estava aprovat, ja estàvem contents i ja podíem retornar-lo.

Per sort, no tots els professors han estat així. Algun, per evitar que només miréssim la nota, el que feia era no puntuar, de manera que havíem de mirar cada exercici de l'examen per poder saber quina era la nota final. Tot i així, penso no era una avaluació  molt formativa, ja que només preguntaven per resoldre els dubtes la gent que realment els interessava aprendre. Una altra tècnica que algun professor feia servir i que en el seu moment detestàvem (però que ara penso que és de les millors) era la de comentar els exàmens amb tota la classe abans de repartir-los. De vegades el tornàvem a fer conjuntament, i d'altres vegades el professor/a anava explicant i resolent els dubtes de que teníem de cada exercici. El problema d'això era que molta gent estava més pendent de veure l'examen que del que s'estava dient, però almenys era un bon intent.

L'avaluació més formativa que he experimentat han estat les tutories amb el professor. Per desgràcia, n'he fet molt poques. Les que més recordo van ser les que vaig fer l'any passat quan vaig estar a Portland, a l'assignatura de Writing, com vaig explicar en l'entrada anterior. Al final obteníem una nota, però el que importava més era el procés d'aprenentatge. A més, era una nota, però sempre anava acompanyada per molts comentaris d'aspectes positius i aspectes a millorar. De tutories, també n'he fet alguna a la universitat i, sobretot, a primària. A secundària crec que la relació era una mica més distant i les poques que vam fer eren més generals, és a dir, les fèiem un cop teníem les notes i, per tant, no eren gaire formatives.  

En general, l'avaluació que he fet en l'ensenyament reglat (escola, institut i universitat) ha estat continuada. Mai m'ho he jugat tot a una sola carta, per sort. Per exemple, a primària fèiem exàmens després de cada unitat didàctica i l'avaluació era més qualitativa que a l'ESO, ja que normalment ens posaven: Continua així, ho fas molt bé!, Estic molt content de la teva feina!, Well done!, etc. En aquesta etapa, l'avaluació també era molt ipsativa, és a dir, es mirava molt el progrés individual. A l'institut, com he dit abans, era més normativa. Fèiem sempre parcials i després globals i, fins i tot, algun professor petites proves cada setmana perquè anéssim estudiant regularment. A més, també fèiem treballs i la participació a classe es valorava molt (sobretot a la primària) i es tenia en compte a l'hora d'avaluar-nos. Els únics cops que m'ho he jugat tot en un examen han estat els oficials de Cambridge, del DELF i el del nivell D de català. Moltes vegades són injustes perquè aquell dia que t'examines pots tenir mala sort, però penso que és difícil avaluar d'una altra manera en aquest tipus de proves. En aquests exàmens oficials, l'avaluació és criterial, ja que es basa en coneixements i competències explícits. Per tant, si tens unes habilitats i ets capaç de fer tota una sèrie de tasques, obtindràs el títol en qüestió.  

Finalment, en aquesta primera entrada de l'avaluació vull parlar de l'autoavaluació. N'he fet molts pocs cops. Normalment he rebut una nota per part del professor o una persona externa i ja està. Les úniques autoavaluacions que he fet han estat aquí a la universitat, encara que crec que no m'han servit de gaire. En general, penso que és positiva perquè t'obliguen a fer una autoreflexió i a analitzar els teus punts dèbils i forts, però a la llarga és poc útil perquè dubto que el professor posi la nota tenint en compte el teu criteri. De totes maneres, crec que poden ajudar al professor per saber com veuen els alumnes les seves classes. 

Recursos i materials didàctics: l'expressió escrita

L'expressió escrita és més fàcil d'explicar perquè he fet servir molt pocs materials. En anglès i francès he fet un munt de redaccions, sobretot en els últims anys. Sempre de manera individual. Això sí, he treballat moltes tipologies de textos: essays, reports, reviews, stories, formal and informal letters, etc. En francès, en els últims anys, he practicat bastant el que es diu dissertation, molt típica del sistema escolar francès. Ara ja m'hi he acostumat, però al principi ho vaig trobar difícil, sobretot perquè jo abans escrivia tal com rajava, sense fer un guió previ. En canvi, amb aquest mètode, el text ha d'estar molt ben estructurat, amb un plan concret i les idees molt ben cohesionades. A la universitat, sobretot a seminari d'anglès, quan fèiem una redacció individualment, després ens les intercanviàvem amb un company de classe per corregir-nos-les i anotar els aspectes positius i allò que calia millorar. Crec que era una bona manera d'aprendre cooperativament, ja que et serveix per veure una altra forma d'escriure. També a anglès, sobretot quan he fet estades a l'estranger, ens feien escriure cada dia una pàgina al diary, on hi escrivíem tot el que fèiem i allò que ens cridava l'atenció del país. L'endemà, si volíem ho podíem llegir a classe, i quan s'acabava la setmana la professora s'emportava les llibretes per corregir-lo. 

M'agradaria comentar en un paràgraf a part el que vaig fer a l'assignatura de Writing quan vaig estar a Portland l'any passat. Tot i que les classes de vegades eren un pèl avorrides, ara veig que em van ajudar molt a millorar la meva escriptura en anglès. Teníem un llibre de tècniques per escriure correctament, però el fèiem servir molt poc. A classe treballàvem aspectes concrets com comma splices, run-on sentences, collocations, connectors, sinonimia, maneres de parafrasejar una idea en cas que no sabéssim la paraula exacta, maneres de començar un text i captar l'atenció del lector i, com no, també vam treballar el plagi (millor dit, a no plagiar!). Vam practicar força el resum a partir d'articles de l'actualitat (van ser els meus primers resums en anglès) i després vam fer uns quatre essays. Recordo un escrit que em va acabar durant quatre pàgines sobre el reciclatge (va ser la redacció més llarga en anglès i de la qual em sento més satisfeta). El professor ens va donar diferents diaris americans que parlaven de la mateixa notícia (era sobre una nova llei de reciclatge a l'estat d'Oregon) i a partir de tota aquella informació i d'altra que busquéssim a Internet, havíem d'escriure un text argumentatiu, donant la nostra opinió i també exposant molt bé les opinions de tots els experts (citant i sense plagiar, esclar!). El primer escrit que fèiem mai era la versió definitiva, sinó que abans fèiem dues versions i, de vegades, fins i tot, abans havíem de presentar un outline. El primer draft el portàvem a classe i després ens avaluàvem entre nosaltres, de manera que dues persones havien de llegir l'escrit i posar-te en un full a part comentaris per millorar-lo. Després, un cop havíem fet els canvis, havíem d'entregar un segon draft al professor. Ens el tornava amb coses marcades i un full amb comentaris, però mai hi havia la solució, ja que volia que fóssim nosaltres qui busquéssim i intentéssim corregir els errors. Al cap de pocs dies, tots i individualment havíem de fer una tutoria amb el professor o amb algun altre professor del writing laboratory per comentar conjuntament l'escrit. Et deia els aspectes positius i negatius, maneres com millorar i com buscar i corregir els errors. Finalment, després de tots aquests passos, entregàvem la versió definitiva, juntament amb totes les altres versions i comentaris dels companys. D'aquesta manera, el professor veia la nostra evolució, ja que el que més li importava era veure el que havíem après i com havíem progressat. Crec que tots aquests passos i la tutoria amb un professor és un costum molt anglosaxó i, tot i que al principi ho trobava molt avorrit perquè estàvem molts dies amb el mateix tema, al final ho vaig trobar molt positiu. En aquesta assignatura també vam escriure dues històries cooperativament. El professor ens dividia en grups de 3-4 persones i, a partir d'una frase d'inici, havíem d'inventar-nos entre tots els del grup una història, que al final de la classe havíem de llegir en veu alta. No era important escriure perfectament, però sí que es valorava molt la nostra creativitat i el treball en grup. 

A català i castellà també fèiem redaccions força sovint, a més de treballs individuals i en grup. L'expressió escrita, com ja he mencionat en l'anterior entrada, la practicàvem també a través de resums i comentaris de text. Mai he fet cap taller d'escriptura, però penso que hagués estat molt positiu. Algun cop, però només a primària (esclar!), vam escriure algun conte conjuntament, així com els guions de les obres de teatres que representàvem. També en aquesta etapa, a diferència dels últims cursos de la secundària, escrivíem moltes històries de tema lliure per practicar la creativitat. En aquests escrits no només era important com ho deies, sinó el què deies. Per això, la normativa passava en un segon pla i es valorava molt positivament el nostre enginy creatiu. A la primària, tant en català com en castellà, me'n recordo que vam estar durant molt de temps aprenent com usar correctament un diccionari. Analitzàvem diferents entrades lèxiques perquè sabéssim quin tipus d'informació hi podíem buscar. També vam treballar molt el tema de sinònims, antònims, hiperònims i hipònims per després fer escrits més rics lèxicament.

Recursos i materials didàctics: la comprensió escrita

A primària, tant a català com a castellà, practicàvem la comprensió escrita de moltes maneres. Llegíem textos molt diversos i amb objectius diferents. Fins i tot teníem un taller de lectura: una o dues hores a la setmana que dedicàvem a llegir llibres i a comentar-los. Això ja ho vaig explicar en alguna entrada anterior, però ho tornaré a repetir. Teníem uns tres llibres assignats per a cada curs, tant en català com en castellà, i els llegíem en veu alta per millorar la fluïdesa. Cada persona llegia un punt o un fragment del llibre i tots havíem d'estar atents per després poder respondre les preguntes de comprensió que ens feia la professora o per poder dir la nostra opinió. A part d'això, de tant en tant, presentàvem individualment davant de tota la classe algun llibre que havíem llegit a casa. Havíem de fer-ne un resum i després explicar per què ens havia agradat, per què el recomanàvem o comentar algun fragment que trobàvem interessant. Em va agradar molt això perquè era una altra manera de conèixer els companys de classe i també per llegir llibres que potser no hauríem tocat mai. Després vam fer una petita variació. Ja no els presentàvem oralment, sinó que tothom portava un llibre, els deixàvem a sobre la taula del professor i, després d'estar-los mirant i llegint per sobre, tothom n'agafava un (que no fos el seu, evidentment!). Al cap d'uns dies o setmanes, després de llegir-lo individualment, havíem de presentar un escrit sobre el que acabàvem de llegir, a més de fer petits grups a classe on comentàvem els aspectes positius i negatius del llibre. I així tornava a començar la roda. A secundària també llegíem alguns llibres obligatoris (la majoria no m'agradaven gens i em feien avorrir la lectura a classe) i després havíem d'entregar un treball. També llegíem en veu alta les lectures que hi havia al principi de cada unitat i contestàvem les magnífiques preguntes de comprensió escrita del llibre. A català, aquestes preguntes no les responíem directament, sinó que les teníem en compte per després fer un comentari de text d'aquella lectura.

A anglès llegíem articles adaptats al nostre nivell, però no m'agradava gens com ho fèiem. Ho llegíem individualment a casa i contestàvem unes preguntes de comprensió i de vocabulari que anaven amb la lectura. Ho odiava, clarament. Només alguns cops llegíem en veu alta, però tampoc era gaire profitós perquè la gent que llegia bé se li donava bé i l'altra continuava com sempre. També a secundària llegíem un llibre obligatori (d'aquells curts i adaptats). Després de llegir cada capítol havíem de respondre unes preguntes que ens donava la professora i al final de tot fèiem un examen. No recomanable! A l'acadèmia, per sort, he practicat la comprensió escrita d'una manera molt diferent. Per exemple, ens donaven fragments d'un text i els havíem d'ordenar, ens deien el títol o ens llegien el primer fragment d'un text i nosaltres havíem de predir de què aniria el text, havíem de llegir un article que volguéssim d'un diari anglès per després presentar-lo a classe i treballar-lo entre tots des de punts de vista diferents, etc.

Pel que fa al francès, normalment llegia notícies, articles o textos d'Internet i, de vegades, també revistes. Feia activitats orals i escrites tant abans com després de llegir i, molts cops, a partir d'aquell text treballàvem altres aspectes. Molts cops expressava la meva opinió de manera conversacional, però de vegades ho feia en forma de presentació oral, és a dir, d'una forma més preparada. Per això, quan ho feia, després de llegir, feia un esquema o anotava les idees de cada paràgraf per després expressar i argumentar la meva opinió.  

Recursos i materials didàctics: l'expressió oral

Pel que fa a l'anglès, igual que amb la comprensió oral, l'expressió oral la vam practicar molt poc a la secundària. Quan ho fèiem, eren activitats molt curtes i molt específiques que em servien de molt poc perquè al cap de 2 minuts canviàvem i parlàvem en català quan no ens sentia la professora. Algun cop sortíem a davant de la classe per explicar alguna cosa. Per exemple, a principi de curs, ens preguntaven què havíem fet a l'estiu i havíem de parlar durant uns minuts sobre això. Era horrible! A mi no m'agradava gens perquè no estava gens acostumada a parlar en públic i allò em suposava un gran esforç i passar per un moment de molta vergonya. No va ser fins que vaig arribar a la universitat, que vaig fer exposicions orals en anglès i, de mica en mica, vaig anar perdent aquesta por de parlar davant d'una classe. També a la universitat, vam fer una "petita obra de teatre" a l'assignatura de Producció Anglès però, com ja he respost en una de les preguntes que m'han fet en una entrada anterior, no em va servir molt i no vaig aprendre gaire. Penso que la idea està molt bé, però la manera i el temps que vam tenir per fer-ho no van ser els adequats. A primària també vam fer alguna petita representació en anglès, amb diàlegs molt curts i també amb un objectiu molt concrets.

Quant al francès, a l'acadèmia l'he practicat sobretot amb el professor perquè la majoria de classes que he fet han estat individuals. En aquest sentit, m'anava molt bé perquè conversava amb una persona nativa i que em podia corregir i veure què fallava. A l'estiu que vaig anar a França, érem més a classe i sí que vaig practicar la producció oral amb parelles o en grups reduïts. Vaig aprendre moltíssim també, però crec que va ser perquè el nivell de la classe era molt bo. La majoria de gent parlava molt bé el francès i això a mi em va servir molt perquè m'ajudaven a millorar-lo, sense que em sentís jo inferior. Pel que fa a la universitat, al principi vam fer algun joc de rol, és a dir, per practicar algunes estructures i vocabulari representàvem unes situacions. Per exemple, jo sóc una botiguera i l'altra persona és un client. D'aquestes activitats no en tinc un mal record, ja que ens permetia parlar d'una manera diferent i no només fent diàlegs inútils amb el company del costat, però tampoc crec que m'ajudessin a millorar molt.

Aquest cop sí que parlaré del català i del castellà. La veritat és que les competències orals es deixen una mica de banda en aquestes dues llengües perquè hi ha l'idea que ja es practiquen a fora de l'aula. Tot i així, recordo molt bé les obres de teatre que cada any fèiem a primària per nadal. Eren activitats que preparades per diferents mestres. A educació física (per treballar l'expressió corporal) i a llengua castellana (per treballar l'expressió oral) vam fer unes quantes representacions teatrals en què havíem d'escriure nosaltres mateixos i per grups el guió d'una història inventada per nosaltres i després, una setmana més tard, la fèiem. De vegades era tema lliure, però alguns cops ens donaven una frase o una idea i, a partir d'aquí i utilitzant la imaginació, escrivíem i representàvem la nostra creació. Crec que això ja ho vaig explicar, però ho tornaré a dir per si de cas: al batxillerat, a literatura castellana, també vam representar algunes de les obres que havíem de llegir, com alguns capítols del Quijote. A part d'això, a secundària també vam fer alguna exposició oral i algun debat, però molt i molt pocs (potser un cop o dos cops l'any). Realment, doncs, on he après a parlar en públic i a fer exposicions orals ha estat a la universitat.

Recursos i materials didàctics: la comprensió oral

Quan penso en recursos i materials didàctics, el primer que em ve al cap és la paraula 'LLIBRE'! No sé per què serà! Potser perquè en la majoria de classes de llengua ha estat la nostra bíblia i el nostre salvador quan no enteníem alguna cosa que explicava el professor. A més, ja posats amb lèxic religiós, tot el que deia el llibre solia anar a missa! Només el marginàvem quan el professor deia el contrari o quan el professor era prou bo per desfer-se’n (perquè també n’he tingut, d’aquests!).

La comprensió oral

Hi ha llibres bastant complets però, com vaig explicar en una entrada anterior, basar-se en un sol o en alguns llibres de text, trobo que és poc enriquidor. Tots els llibres d'anglès i francès que he tingut portaven un CD per fer les comprensions orals. Personalment, però, no m'agradaven gaire perquè eren activitats molt poc naturals, molt preparades i amb un objectiu molt específic.

Pel que fa a l'anglès, recordo que a primària fèiem moltíssimes cançons i listenings que m'agradaven força. Fins i tot, moltes coses les apreníem a través de cançons. En canvi, a secundària fèiem molt poques comprensions orals, només quan en el llibre n'hi havia una (que potser era una activitat per unitat!). I, de tant en tant, potser dos o tres cops per curs, miràvem una pel·lícula (normalment era del llibre que havíem llegit). Trobo que de la manera que ho fèiem no apreníem gens perquè ens posaven la pel·lícula durant tota l'hora de classe i després no comentàvem mai res. A més, gairebé mai ens posaven subtítols, cosa que si no entenies el que deien els personatges, no podies ni seguir-la. Només a l'acadèmia, quan miràvem alguna pel·lícula, algun capítol d'una sèrie, un fragment d'un documental o una cançó a través de YouTube, ho comentàvem abans, durant i després de veure el vídeo. Treballàvem diferents aspectes (comprensió del contingut per respondre preguntes o omplir buits, pronunciació, vocabulari, estructures gramaticals, etc.) i la professora anava parant el vídeo per anar fent comentaris que ens podien interessar. També en els últims anys, quan fèiem una comprensió oral amb CD, després d'haver fet l'activitat i haver-la comentat entre tots, analitzàvem la transcripció, i a partir d'això treballàvem altres aspectes com el vocabulari.

Quant al francès, com que només n'he fet fora de l'escola, ha estat una mica diferent a l'anglès. He fet moltes comprensions orals amb CD, però la gran majoria les he fet mitjançant programes de ràdio, documentals i reportatges de TV5Monde o France2 (us deixo els links per si us interessa), pel·lícules, etc. Sempre ho fèiem d'una manera molt interactiva i exprimint al màxim tot el contingut i aspectes lingüístics que poguéssim treballar. En tinc molt bons records d'això i, fins i tot, pel meu compte ara m'agrada escoltar cançons franceses, la ràdio en francès i mirar, quan tinc temps, pel·lícules i reportatges de France2 (n'hi ha de molt interessants!).

No parlaré de català i de castellà en aquest apartat perquè a classe de llengua mai vam practicar la comprensió oral de manera específica, ja que contínuament escoltem la ràdio i cançons, i veiem la televisió i pel·lícules en aquestes llengües. A més, ja es treballa quan es practica l'expressió oral en grup o per parelles, ja que obligatòriament implica escoltar els altres per poder parlar. 

El meu programa o currículum

Cada curs els professors es veuen “obligats” a preparar un programa per al curs. Però, tots ho feien amb deteniment? Crec que alguns dels professors que he tingut (parlo sobretot de l’educació secundària) improvisaven i si no eren prou bons com per fer-ho, sort en tenien del llibre, que era la seva santa salvació (com ara és google, que és Sant Google per a tot!).

He de dir que el programa de les classes de català i castellà eren molt semblants, per no dir idèntics. La manera d’ensenyar-ho potser era una mica diferent segons el professor, però treballàvem exactament el mateix. Aquestes dues llengües es basaven sobretot en la gramàtica, en aprendre més vocabulari (lèxic formal i no aquell que parlem al carrer i a casa) i en aprendre a escriure correctament sense fer faltes d’ortografia i de manera coherent i cohesionada. Ara no tinc cap índex dels llibres que feia servir, però com ja vaig dir en una de les primeres entrades, els llibres de llengua catalana i castellana es dividien de la següent manera: lectura i comprensió lectora amb lèxic corresponent a la lectura, un apartat de sintaxi i/o morfologia, un apartat de neologismes o derivació, un apartat de tipologia de textos, un apartat d’ortografia (regles, evidentment), un apartat de literatura i, finalment, unes quantes pàgines d’exercicis de síntesi per acabar la unitat amb entusiasme! Així doncs, tot era aprendre estructures, regles i formes de manera deductiva i cada cop amb més dificultat. Per tant, penso que per aquestes dues llengües el programa era a partir de gramàtica tradicional i estructures sintàctiques.

Pel que fa a les llengües estrangeres (anglès i francès), l’ensenyament ha estat bastant diferent. Diria que el programa, com ho demostren també els índexs i les unitats dels llibres que he fet servir, es basaven sobretot en centres d’interès i funcions comunicatives. De fet, és del tot normal que sigui diferent al del català i castellà, ja que havíem d’aprendre uns aspectes diferents de la llengua. Recordo que a francès i als primers anys d’anglès fèiem molt de vocabulari. Per exemple, un dia o una unitat la dedicàvem a fer el ‘menjar’ i tot anava relacionat amb aquest tema. També apreníem alguns estructures sintàctiques relacionades amb això. Per exemple, com faríem per demanar el menjar en un restaurant? Era tot bastant comunicatiu en aquest sentit, però de mica en mica es va anar passant cap a les estructures sintàctiques pures i dures. Al principi també treballàvem situacions molt concretes, amb objectius molt específics. Com ens presentem en francès? Com es demana una direcció per anar a un lloc? La veritat és que notava que em servia d’alguna cosa, ja que després ho podia posar en pràctica i això em motivava molt. En canvi, a secundària fèiem mil hores de gramàtica i estructures sintàctiques que només servien per deprimir-te i veure que aprovaves els exàmens, però que després a la pràctica et costava parlar anglès i francès amb gent nativa.

Finalment, només vull dir que m’hagués encantat poder treballar per tasques comunicatives. De fet, alguna representació teatral de cinc minuts o algun joc de rol vam fer, però no van servir de res, així que no els compto. Considero que treballar amb projectes més grans i complets s’aprèn molt més i, a més, l’alumne s’ho passa millor i alhora aprèn.

Les meves classes fora de l'institut

Com sempre i per sort, les classes de les acadèmies on he anat han estat diferents. També hi havia cops que els objectius eren molt específics i que duraven poca estona, però molts cops eren objectius a llarg termini, que duraven uns dos o tres dies. A més, la planificació de les classes no era sempre la mateixa i no es veia limitada a un llibre de text. 

Per començar, l’aprenentatge era molt més inductiu que deductiu, llevat que s’hagués de resoldre un dubte molt específic. Mai ens explicaven la regla, sinó que ho treballàvem sempre a través d’exemples, de textos reals (sobretot notícies o articles de diaris), enregistraments (fragments d’un programa de televisió, d’una sèrie, un documental, etc.) i també a través d’activitats dinàmiques (i, de tant en tant, no tan dinàmiques). 

Començàvem sempre responent preguntes del que havíem fet o explicant qualsevol cosa que volguéssim en aquell moment. Aquests 10-15 minuts de classe sempre es feien de manera molt relaxada, ja que l’objectiu principal era parlar i trencar el gel. Després d’això, la professora presentava els ítems que volia treballar, però no de manera explícita, sinó que fèiem alguna activitat que ens obligués a treballar aquests aspectes. Per exemple, per treballar l’estructura “wish”, ens preguntava per alguna cosa del passat que havíem fet (tipus regret) i, per tant, ens veiem obligats a practicar-ho. Un cop identificat l’objectiu, ho seguíem practicant interactuant amb els companys o amb activitats de tota la classe. Gairebé mai treballàvem individualment i, si algun cop ho fèiem, després sempre ho comentàvem amb el del costat. Quan ja havíem après i interioritzat l’ítem, anàvem una mica més enllà i intentàvem relacionar-ho amb altres aspectes de la llengua.

Les meves classes

No n’era del tot conscient, però ara m’adono que totes les classes (o pràcticament totes) tenien un objectiu. La majoria eren objectius molt clars, específics i que només duraven una classe. Per exemple, aprendre a escriure un text argumentatiu, saber i identificar els subjectes, ser capaç de presentar-te en francès, etc. Molts d’aquests objectius ja venien determinats pel llibre de text que seguíem, que (malauradament) la majoria de vegades era el que marcaven el desenvolupament de les classes. 

Les meves classes normalment seguien el que es coneix com “Taxonomia de Bloom”. Tot i així, com ha dit una de les meves companyes al seu bloc, molts cops nosaltres també ens quedàvem a les primeres etapes. Recordo que ens explicaven la teoria i després nosaltres havíem d’identificar els ítems que estàvem treballant, que normalment consistia en subratllar paraules o estructures dins d’un text. Tot seguit, comparàvem i ho relacionàvem amb altres aspectes que havíem fet anteriorment i, a través d’exercicis repetitius, practicàvem aquell ítem. Poques vegades anàvem més enllà. Per això, les classes es feien avorrides i més quan tant en castellà com en català es feia pràcticament el mateix. 

Per segons quines coses un aprenentatge basat en objectius específics és bo, però penso que en petites dosis. Treballar per petits objectius pot ser positiu perquè és més fàcil detectar aquells ítems o aspectes que més et costen i, per tant, millorar-los; tot i així, a la vegada fa que molts cops no vegis per a què serveix allò que estàs aprenent. Per què he de saber identificar un subjecte? Això a la pràctica per a què em servirà? En canvi, si es treballa de manera més integral, probablement serà més beneficiós per als alumnes, ja que ho veuran més útil per al dia a dia. 

M’hagués agradat molt poder experimentar classes on els objectius no fossin tan curts i específics, ja que considero que un bon aprenentatge és aquell que inclou i que sap combinar diferents objectius alhora. A diferència de l’ESO i el batxillerat, a primària recordo que ho fèiem tot de manera més integral, ja que els mestres de diferents matèries treballaven conjuntament. Això és el que vaig trobar més a faltar durant la secundària, a part de la creativitat, que es deixa de practicar a la classe un cop acabes l’escola primària. També a la secundària s’ensenya tot d’una manera més deductiva i menys  flexible, és a dir, els objectius (i les classes en general) estaven molt fixats i era pràcticament impossible que el professor redirigís la classe segons els interessos dels alumnes.

Metodologies: l'anglès i el francès fora de l'institut

Afortunadament, tinc una doble experiència amb l'anglès. Durant els anys que he estudiat anglès a fora de l'institut els meus professors han utilitzat el mètode directe, l’enfocament comunicatiu i, de vegades, l’enfocament oral i situacional.

Es centraven principalment en la llengua oral. A les classes no es podia parlar ni català ni castellà i, evidentment, la traducció era inexistent. En el cas que no entenguéssim una paraula, ens l'explicaven sempre amb un sinònim o definint el concepte en anglès. També recordo que per aprendre vocabulari i expressions fèiem una mena d'arbres de mots d'una mateixa família lèxica o dels diferents significats de la paraula o de totes les paraules que podien anar amb aquella que posàvem al centre (semblant al de la foto). Una altra manera de repassar el vocabulari que havíem fet durant el curs era fent equips de quatre persones els últims 10 minuts de classe. De vegades, era la professora qui definia o posava un exemple i l'equip que deia la paraula o expressió més ràpid guanyava un punt; i de vegades, era un membre de l'equip qui definia a la resta de l'equip. La veritat és que és una manera molt interessant d'aprendre vocabulari i, sense cap dubte, més amena que repetir i llegir una llista de paraules tot sol. En general, les classes eren molt pràctiques i l'objectiu era que ens comuniquéssim en anglès, així que els alumnes teníem un paper molt actiu. Els materials eren molt diversos (llibre de text, llibres de lectura, pel·lícules, ordinadors, jocs, cançons, etc.). Una altra gran diferència amb les classes de l’institut és que totes (o gairebé totes) les activitats tenien un objectiu clar i eren útils; a més de ser tasques molt més cooperatives.

Pel que fa al francès, la majoria de professors que he tingut han utilitzat l'enfocament comunicatiu i l’enfocament oral i situacional. Les classes normalment començaven amb un vídeo o un text i a partir d'aquí treballàvem aspectes culturals, vocabulari i algun aspecte gramatical que apareixia recurrentment.

Metodologies: l'anglès a l'institut

Aquesta entrada està molt relacionada amb les anteriors, les teories lingüístiques i les teories psicològiques. Així doncs, com que moltes coses ja les he explicades, intentaré ser el més breu possible (dic 'intentaré' perquè sempre que ho dic acabo escrivint la bíblia).
Sobre la taula hi ha diferents metodologies per ensenyar llengües, algunes de molt innovadores i d'altres de més conservadores; tot i així, hi ha professors que es pensen que ensenyar consisteix a seguir només un llibre de text. La majoria estan ben dissenyats i presenten diferents maneres d'aprendre, però això és limitar-se molt i adaptar-se poc als alumnes. Personalment, m'agrada anar a una classe i que el professor em sorprengui (positivament, evidentment) i no seguir classe rere classe un dossier o un llibre preparat per algú que ni tan sols sap quines són les meves motivacions, necessitats ni objectius.

Feta aquesta crítica (dirigida a molts dels professors que he tingut), passaré a explicar quines són les diferents metodologies amb què he après les llengües, sobretot les estrangeres.

Sempre he tingut la sensació que a l'institut ens ensenyaven l'anglès com si es tractés d'una llengua morta. Les classes d'anglès i de llatí que fèiem al batxillerat eren diferents, però tampoc gaire. Les de llatí es basaven exclusivament en aprendre la gramàtica per després traduir textos. A mi això m'encantava perquè era com fer sudokus o resoldre problemes de mates; a més, sabia perfectament que l'objectiu d'aquella classe no era aprendre una llengua per comunicar-me, sinó per aprendre el seu funcionament morfològic i sintàctic. En canvi, l'anglès (que jo sàpiga) ara per ara de llengua morta no en té res, al contrari. Tot i així, molts dels professors s’entestaven a seguir una metodologia basada en la gramàtica-traducció i també alguns aspectes del mètode audiolingual.

Els dos pilars fonamentals de les classes d’anglès de l’institut eren la gramàtica i el vocabulari. De fet, eren les dues coses més importants: saber gramàtica i lèxic, com si amb això ja poguessis dominar una llengua. Si almenys ho haguéssim après d’una manera amena... però no!

Com ja vaig dir en el post anterior, de vegades traduíem oralment els textos que llegíem i ens estudiàvem llistes de vocabulari (la paraula en anglès i al costat la traducció); per tant, sempre associàvem l'anglès a la nostra llengua materna. A part d'això tan divertit, també fèiem gramàtica, have fun doing grammar! Per exemple, per estudiar el reported speech fèiem la típica llista que es veu a la foto, i per practicar-ho passàvem frases directes a indirectes i a l'inversa. També recordo haver fet moltíssims exercicis d’omplir buits amb temps verbals o de transformar oracions afirmatives a negatives o a interrogatives. Per sort, a l'institut no vam arribar a analitzar oracions sintàcticament com fèiem en català i en castellà (però si haguéssim tingut temps jo crec que ho hauríem arribat a fer!). Si algun dia practicàvem el speaking, ho fèiem repetint diàlegs inútils del llibre, així fins que se’t quedava gravat.

M’estic allargant força i encara em queda per comentar, així que dividiré aquest post en dos. 

Teories psciològiques

I ara toca parlar de les teories psicològiques, un tema molt relacionat amb les entrades anteriors. Ensenyar llengües (i ensenyar en general) no només consisteix en transmetre uns coneixements, sinó que també cal tenir en compte la manera com es comparteixen i, sobretot, cal saber com tractar amb els alumnes. 
Afortunadament, ja no s’ensenya com en l’època dels nostres pares, en què pràcticament tot l’ensenyament es basava en la teoria conductista. L’alumne era vist com un simple deixeble que havia d’aprendre tot allò que el mestre sap, i normalment era impossible qüestionar aquells coneixements, cosa que feia que no hi hagués participació i la interacció entre l’alumne i el professor era gairebé inexistent. Tot i que s’ha millorat en aquest aspecte, encara queden molts rastres de conductisme avui en dia i, segurament, tots haurem experimentat en major o menor mesura l’aprenentatge amb premis-càstigs o amb “això és correcte, això no”. De fet, el sistema d’avaluació n’és un gran exemple. A més, moltes coses les havies d’aprendre a base de repetició, fins que arribava un dia que aprenies a fer-ho bé.

La interacció i la creativitat, per tant, la teoria sociocultural i cognitivista ha estat també present en el meu aprenentatge, sobretot a la primària i a les acadèmies on he après anglès i francès. En l’època de la secundària era tot molt més individual i no recordo haver fet molts treballs en grup. Amb la disposició de les taules es veu clarament la filosofia d'ensenyament, ja que tant a la primària com en les acadèmies les taules es col·loquen de manera que la interacció sigui possible; en canvi, en les meves classes de secundària els pupitres estaven un darrere l'altre i era molt difícil moure-les. 

Un cop vaig arribar a la universitat va canviar força la manera d'aprendre. Crec que en aquests tres anys ha dominat la teoria sociocultural, juntament amb la cognitivista. En moltes assignatures, sobretot en les que hem fet estudi de casos, hem hagut de cooperar i construir el coneixement interactuant amb la resta dels companys. I encara que al principi es fa difícil i em semblava que no aprengués tant (perquè no hi estava acostumada), ara veig que és una de les millors experiències que un alumne pot tenir. Potser l’aprenentatge és més lent, però a més d’adquirir els coneixements, aprens molts altres aspectes importants a la vida, com per exemple saber buscar el coneixement, organitzar-te i també, per què no, desesperar-te. Deixant de banda aquestes classes basades en el treball en equip, l'ensenyament de llengües a la universitat ha estat diferent segons si es tractava de la classe de seminari o la de Grup Gran. Aquestes últimes eren molt més teòriques i teníem un paper exclusivament receptiu; per contra, en les classes de seminari (o també en les que vam fer a Producció) eren més participatives i interactuàvem molt més. La majoria d'activitats les comentàvem en grup o amb un company, com per exemple les redaccions i les presentacions orals per tal de corregir-nos mútuament. Fins i tot, vam fer una petita obra de teatre en grups, a més d'alguns debats, però, en general, ens costava participar perquè no hi estàvem acostumats. 

Generalitzant el tema, actualment podem afirmar que saber no significa memoritzar i vomitar-ho tot en un examen, sinó ser capaç de trobar allò que busques en qualsevol moment que ho necessitis. Potser no ens sabrem la llista dels reis visigots com els nostres pares, però si algun dia necessitem saber-ho, serem capaços de buscar aquesta informació i moltes altres més. Ara bé, he de dir que certs coneixements, ens agradi o no, s’han de memoritzar perquè sinó és difícil avançar en una llengua (però hi ha moltes maneres de fer-ho).

Segurament que la teoria que menys he experimentat és l'humanista, però quan he estudiat anglès i francès fora de l’escola sí que alguns professors tenien en compte els nostres interessos i motivacions. Molts ens preguntaven què teníem ganes de saber aquell dia i, a partir d’aquí, el professor desenvolupava la classe.

Personalment, penso que la teoria humanista és una de les millors maneres d’aprendre, ja que si t’interessa i el professor sap com motivar-te ho acabaràs aprenent. Tot i així, crec que aquesta teoria mai pot anar sola, sinó que s’ha de combinar amb la sociocultural i cognitivista, perquè al cap i a la fi com s’aprèn més és construint coneixement entre tots. 

Teories lingüístiques: anglès i francès

Sense ser conscient he après l’anglès i el francès amb totes les teories lingüístiques. Des de la gramàtica tradicional fins a la teoria més pragmàtica i lingüística del text, passant per l’estructuralisme i el generativisme.

Durant una època (sobretot a finals de l’ESO) en anglès treballàvem la comprensió escrita d’una manera extremadament desaconsellada i que mai entendré. Ens havíem de llegir els textos (normalment d’una pàgina i de temes actuals) i abans de respondre les preguntes sobre el text, havíem de traduir-los en veu alta a classe... era una manera perquè busquéssim i aprenguéssim vocabulari, o això és el que pensava la nostra professora. Era una dona gran (pocs anys després es va jubilar) i era alemanya... amb això ho dic tot! En el fons, però, era bona dona. Els primers anys que vaig fer anglès a l’escola els vam dedicar sobretot a aprendre vocabulari i estructures bàsiques, però un cop van veure que ens ho passàvem massa bé, van començar a bombardejar-nos amb classes de gramàtica explícita. Les classes d'anglès van passar a ser a pain in the neck: memoritzar llargues llistes de verbs irregulars i phrasal verbs, classes i cursos sencers perquè entenguéssim quan s’usa el present simple i no el present continuous (i així amb tots els temps verbals), el reported speech, els modals, etc.

I la pràctica? Doncs exercicis mecànics d’omplir buits o d’altres per l’estil, que no servien per a res, simplement per fer-nos avorrir la llengua. Recordo que als exàmens de la secundària sempre hi havia una part de vocabulari (que havíem treballat) i l’havíem de traduir al català o a l’anglès; també hi havia un petit exercici de comprensió i de producció escrita (que era el que contava menys); i finalment, molts exercicis de gramàtica (que era el que contava més). Realment no calia saber molt anglès per aprovar aquells exàmens perquè si entenies la mecànica dels exercicis podies anar tranquil! Llavors passa el que passa... que a la pràctica la gent no sap anglès.

Listenings? No en vam fer pràcticament cap! Només alguns dels que hi havia al llibre (aquells tan horribles i tan poc naturals) i si algun dia ens posaven alguna cançó era una cosa excepcional perquè ens havíem portat bé (és a dir, gairebé mai!). I ja no diem de practicar el speaking! Crec que l’única persona que parlava en anglès era la professora; la gran majoria ho feia en català o castellà, llevat que llegíssim en veu alta algun text. Els pocs dies que la professora va intentar practicar l’oral va ser un cachondeo i un fracàs total. Alguns deien una frase en anglès, es cansaven i deien: “Passo, no sé parlar anglès i no vull fer el ridícul davant de tothom!”.

Per sort, a l’acadèmia o a les classes particulars que he anat era diferent. Tot era molt més basat en la teoria generativista i sobretot pragmàtica. Els professors eren més joves i més dinàmics. Tenien molt en compte els nostres interessos i els alumnes érem qui fèiem la classe, és a dir, nosaltres érem els vertaders protagonistes i el professor més aviat estava allà per guiar la classe. Així doncs, es donava molta importància a l’input dels alumnes i el més important no era dir-ho tot perfecte, sinó que ens poguéssim comunicar. Només ens corregien si l’error era molt greu i persistent. A més, els errors no eren vistos com una cosa negativa, sinó al contrari (a sota us deixo una foto on explica molt bé que equivocar-se no és sinònim de fracassar). Vaig tenir una professora fa poc temps que més que corregir-nos ella mateixa, ens feia autoanalitzar el que havíem dit i autocorregir-nos i, posteriorment, comentàvem alternatives de com evitar aquell error. A l’acadèmia també teníem llibre, però l’utilitzàvem poc, com a molt per fer de tant en tant algun exercici. Normalment treballàvem els conceptes gramaticals i el vocabulari a partir de textos, vídeos i cançons. 

Amb el francès va ser molt semblant a l’anglès, però com que no l’he estudiat mai a l’escola ni a l’institut, no vaig passar pel malson de la traducció de textos (bé, a la universitat sí, però és diferent). Al principi vaig fer gramàtica explícita, encara que en els darrers anys he treballat les quatre competències, a més d’aspectes gramaticals i vocabulari, a partir de textos originals o materials audiovisuals. A l’hora de parlar, els professors que he tingut tampoc em corregien tots els errors que cometia, només aquells 'garrafals'. Penso que és una bona manera perquè si contínuament et van corregint et pot arribar a desmotivar i creure que ets un fracassat per les llengües.

Finalment, només em falta dir que en tots els llibres que he tingut d’anglès i francès es dóna molta importància als aspectes culturals, especialment als de francès. Tot i així, no ho tracten tots de la mateixa manera, ja que en els llibres d’anglès es dóna una visió més àmplia de tot el món anglosaxó; en canvi, en els de francès es parla pràcticament només de França (sempre com un país molt civilitzat, on van sempre très à la mode, on es menja du fromage i on canten La Marseillaise el 14 de juliol) i només algun cop fan referència als altres països francòfons, però com a un incís a peu de pàgina.