No n’era del tot conscient, però ara m’adono que totes les classes (o
pràcticament totes) tenien un objectiu. La majoria eren objectius molt clars,
específics i que només duraven una classe. Per exemple, aprendre a escriure un
text argumentatiu, saber i identificar els subjectes, ser capaç de presentar-te
en francès, etc. Molts d’aquests objectius ja venien determinats pel llibre de
text que seguíem, que (malauradament) la majoria de vegades era el que marcaven
el desenvolupament de les classes.
Les meves classes normalment seguien el que es coneix com “Taxonomia de
Bloom”. Tot i així, com ha dit una de les meves companyes al seu bloc, molts
cops nosaltres també ens quedàvem a les primeres etapes. Recordo que ens
explicaven la teoria i després nosaltres havíem d’identificar els ítems que
estàvem treballant, que normalment consistia en subratllar paraules o
estructures dins d’un text. Tot seguit, comparàvem i ho relacionàvem amb altres
aspectes que havíem fet anteriorment i, a través d’exercicis repetitius, practicàvem
aquell ítem. Poques vegades anàvem més enllà. Per això, les classes es feien
avorrides i més quan tant en castellà com en català es feia pràcticament el
mateix.

M’hagués agradat molt poder experimentar classes on els objectius no
fossin tan curts i específics, ja que considero que un bon aprenentatge és
aquell que inclou i que sap combinar diferents objectius alhora. A diferència
de l’ESO i el batxillerat, a primària recordo que ho fèiem tot de manera més
integral, ja que els mestres de diferents matèries treballaven conjuntament.
Això és el que vaig trobar més a faltar durant la secundària, a part de la
creativitat, que es deixa de practicar a la classe un cop acabes l’escola
primària. També a la secundària s’ensenya tot d’una manera més deductiva i
menys flexible, és a dir, els objectius (i les classes en general)
estaven molt fixats i era pràcticament impossible que el professor redirigís la
classe segons els interessos dels alumnes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada