Les meves classes

No n’era del tot conscient, però ara m’adono que totes les classes (o pràcticament totes) tenien un objectiu. La majoria eren objectius molt clars, específics i que només duraven una classe. Per exemple, aprendre a escriure un text argumentatiu, saber i identificar els subjectes, ser capaç de presentar-te en francès, etc. Molts d’aquests objectius ja venien determinats pel llibre de text que seguíem, que (malauradament) la majoria de vegades era el que marcaven el desenvolupament de les classes. 

Les meves classes normalment seguien el que es coneix com “Taxonomia de Bloom”. Tot i així, com ha dit una de les meves companyes al seu bloc, molts cops nosaltres també ens quedàvem a les primeres etapes. Recordo que ens explicaven la teoria i després nosaltres havíem d’identificar els ítems que estàvem treballant, que normalment consistia en subratllar paraules o estructures dins d’un text. Tot seguit, comparàvem i ho relacionàvem amb altres aspectes que havíem fet anteriorment i, a través d’exercicis repetitius, practicàvem aquell ítem. Poques vegades anàvem més enllà. Per això, les classes es feien avorrides i més quan tant en castellà com en català es feia pràcticament el mateix. 

Per segons quines coses un aprenentatge basat en objectius específics és bo, però penso que en petites dosis. Treballar per petits objectius pot ser positiu perquè és més fàcil detectar aquells ítems o aspectes que més et costen i, per tant, millorar-los; tot i així, a la vegada fa que molts cops no vegis per a què serveix allò que estàs aprenent. Per què he de saber identificar un subjecte? Això a la pràctica per a què em servirà? En canvi, si es treballa de manera més integral, probablement serà més beneficiós per als alumnes, ja que ho veuran més útil per al dia a dia. 

M’hagués agradat molt poder experimentar classes on els objectius no fossin tan curts i específics, ja que considero que un bon aprenentatge és aquell que inclou i que sap combinar diferents objectius alhora. A diferència de l’ESO i el batxillerat, a primària recordo que ho fèiem tot de manera més integral, ja que els mestres de diferents matèries treballaven conjuntament. Això és el que vaig trobar més a faltar durant la secundària, a part de la creativitat, que es deixa de practicar a la classe un cop acabes l’escola primària. També a la secundària s’ensenya tot d’una manera més deductiva i menys  flexible, és a dir, els objectius (i les classes en general) estaven molt fixats i era pràcticament impossible que el professor redirigís la classe segons els interessos dels alumnes.