Metodologies: l'anglès i el francès fora de l'institut

Afortunadament, tinc una doble experiència amb l'anglès. Durant els anys que he estudiat anglès a fora de l'institut els meus professors han utilitzat el mètode directe, l’enfocament comunicatiu i, de vegades, l’enfocament oral i situacional.

Es centraven principalment en la llengua oral. A les classes no es podia parlar ni català ni castellà i, evidentment, la traducció era inexistent. En el cas que no entenguéssim una paraula, ens l'explicaven sempre amb un sinònim o definint el concepte en anglès. També recordo que per aprendre vocabulari i expressions fèiem una mena d'arbres de mots d'una mateixa família lèxica o dels diferents significats de la paraula o de totes les paraules que podien anar amb aquella que posàvem al centre (semblant al de la foto). Una altra manera de repassar el vocabulari que havíem fet durant el curs era fent equips de quatre persones els últims 10 minuts de classe. De vegades, era la professora qui definia o posava un exemple i l'equip que deia la paraula o expressió més ràpid guanyava un punt; i de vegades, era un membre de l'equip qui definia a la resta de l'equip. La veritat és que és una manera molt interessant d'aprendre vocabulari i, sense cap dubte, més amena que repetir i llegir una llista de paraules tot sol. En general, les classes eren molt pràctiques i l'objectiu era que ens comuniquéssim en anglès, així que els alumnes teníem un paper molt actiu. Els materials eren molt diversos (llibre de text, llibres de lectura, pel·lícules, ordinadors, jocs, cançons, etc.). Una altra gran diferència amb les classes de l’institut és que totes (o gairebé totes) les activitats tenien un objectiu clar i eren útils; a més de ser tasques molt més cooperatives.

Pel que fa al francès, la majoria de professors que he tingut han utilitzat l'enfocament comunicatiu i l’enfocament oral i situacional. Les classes normalment començaven amb un vídeo o un text i a partir d'aquí treballàvem aspectes culturals, vocabulari i algun aspecte gramatical que apareixia recurrentment.

Metodologies: l'anglès a l'institut

Aquesta entrada està molt relacionada amb les anteriors, les teories lingüístiques i les teories psicològiques. Així doncs, com que moltes coses ja les he explicades, intentaré ser el més breu possible (dic 'intentaré' perquè sempre que ho dic acabo escrivint la bíblia).
Sobre la taula hi ha diferents metodologies per ensenyar llengües, algunes de molt innovadores i d'altres de més conservadores; tot i així, hi ha professors que es pensen que ensenyar consisteix a seguir només un llibre de text. La majoria estan ben dissenyats i presenten diferents maneres d'aprendre, però això és limitar-se molt i adaptar-se poc als alumnes. Personalment, m'agrada anar a una classe i que el professor em sorprengui (positivament, evidentment) i no seguir classe rere classe un dossier o un llibre preparat per algú que ni tan sols sap quines són les meves motivacions, necessitats ni objectius.

Feta aquesta crítica (dirigida a molts dels professors que he tingut), passaré a explicar quines són les diferents metodologies amb què he après les llengües, sobretot les estrangeres.

Sempre he tingut la sensació que a l'institut ens ensenyaven l'anglès com si es tractés d'una llengua morta. Les classes d'anglès i de llatí que fèiem al batxillerat eren diferents, però tampoc gaire. Les de llatí es basaven exclusivament en aprendre la gramàtica per després traduir textos. A mi això m'encantava perquè era com fer sudokus o resoldre problemes de mates; a més, sabia perfectament que l'objectiu d'aquella classe no era aprendre una llengua per comunicar-me, sinó per aprendre el seu funcionament morfològic i sintàctic. En canvi, l'anglès (que jo sàpiga) ara per ara de llengua morta no en té res, al contrari. Tot i així, molts dels professors s’entestaven a seguir una metodologia basada en la gramàtica-traducció i també alguns aspectes del mètode audiolingual.

Els dos pilars fonamentals de les classes d’anglès de l’institut eren la gramàtica i el vocabulari. De fet, eren les dues coses més importants: saber gramàtica i lèxic, com si amb això ja poguessis dominar una llengua. Si almenys ho haguéssim après d’una manera amena... però no!

Com ja vaig dir en el post anterior, de vegades traduíem oralment els textos que llegíem i ens estudiàvem llistes de vocabulari (la paraula en anglès i al costat la traducció); per tant, sempre associàvem l'anglès a la nostra llengua materna. A part d'això tan divertit, també fèiem gramàtica, have fun doing grammar! Per exemple, per estudiar el reported speech fèiem la típica llista que es veu a la foto, i per practicar-ho passàvem frases directes a indirectes i a l'inversa. També recordo haver fet moltíssims exercicis d’omplir buits amb temps verbals o de transformar oracions afirmatives a negatives o a interrogatives. Per sort, a l'institut no vam arribar a analitzar oracions sintàcticament com fèiem en català i en castellà (però si haguéssim tingut temps jo crec que ho hauríem arribat a fer!). Si algun dia practicàvem el speaking, ho fèiem repetint diàlegs inútils del llibre, així fins que se’t quedava gravat.

M’estic allargant força i encara em queda per comentar, així que dividiré aquest post en dos. 

Teories psciològiques

I ara toca parlar de les teories psicològiques, un tema molt relacionat amb les entrades anteriors. Ensenyar llengües (i ensenyar en general) no només consisteix en transmetre uns coneixements, sinó que també cal tenir en compte la manera com es comparteixen i, sobretot, cal saber com tractar amb els alumnes. 
Afortunadament, ja no s’ensenya com en l’època dels nostres pares, en què pràcticament tot l’ensenyament es basava en la teoria conductista. L’alumne era vist com un simple deixeble que havia d’aprendre tot allò que el mestre sap, i normalment era impossible qüestionar aquells coneixements, cosa que feia que no hi hagués participació i la interacció entre l’alumne i el professor era gairebé inexistent. Tot i que s’ha millorat en aquest aspecte, encara queden molts rastres de conductisme avui en dia i, segurament, tots haurem experimentat en major o menor mesura l’aprenentatge amb premis-càstigs o amb “això és correcte, això no”. De fet, el sistema d’avaluació n’és un gran exemple. A més, moltes coses les havies d’aprendre a base de repetició, fins que arribava un dia que aprenies a fer-ho bé.

La interacció i la creativitat, per tant, la teoria sociocultural i cognitivista ha estat també present en el meu aprenentatge, sobretot a la primària i a les acadèmies on he après anglès i francès. En l’època de la secundària era tot molt més individual i no recordo haver fet molts treballs en grup. Amb la disposició de les taules es veu clarament la filosofia d'ensenyament, ja que tant a la primària com en les acadèmies les taules es col·loquen de manera que la interacció sigui possible; en canvi, en les meves classes de secundària els pupitres estaven un darrere l'altre i era molt difícil moure-les. 

Un cop vaig arribar a la universitat va canviar força la manera d'aprendre. Crec que en aquests tres anys ha dominat la teoria sociocultural, juntament amb la cognitivista. En moltes assignatures, sobretot en les que hem fet estudi de casos, hem hagut de cooperar i construir el coneixement interactuant amb la resta dels companys. I encara que al principi es fa difícil i em semblava que no aprengués tant (perquè no hi estava acostumada), ara veig que és una de les millors experiències que un alumne pot tenir. Potser l’aprenentatge és més lent, però a més d’adquirir els coneixements, aprens molts altres aspectes importants a la vida, com per exemple saber buscar el coneixement, organitzar-te i també, per què no, desesperar-te. Deixant de banda aquestes classes basades en el treball en equip, l'ensenyament de llengües a la universitat ha estat diferent segons si es tractava de la classe de seminari o la de Grup Gran. Aquestes últimes eren molt més teòriques i teníem un paper exclusivament receptiu; per contra, en les classes de seminari (o també en les que vam fer a Producció) eren més participatives i interactuàvem molt més. La majoria d'activitats les comentàvem en grup o amb un company, com per exemple les redaccions i les presentacions orals per tal de corregir-nos mútuament. Fins i tot, vam fer una petita obra de teatre en grups, a més d'alguns debats, però, en general, ens costava participar perquè no hi estàvem acostumats. 

Generalitzant el tema, actualment podem afirmar que saber no significa memoritzar i vomitar-ho tot en un examen, sinó ser capaç de trobar allò que busques en qualsevol moment que ho necessitis. Potser no ens sabrem la llista dels reis visigots com els nostres pares, però si algun dia necessitem saber-ho, serem capaços de buscar aquesta informació i moltes altres més. Ara bé, he de dir que certs coneixements, ens agradi o no, s’han de memoritzar perquè sinó és difícil avançar en una llengua (però hi ha moltes maneres de fer-ho).

Segurament que la teoria que menys he experimentat és l'humanista, però quan he estudiat anglès i francès fora de l’escola sí que alguns professors tenien en compte els nostres interessos i motivacions. Molts ens preguntaven què teníem ganes de saber aquell dia i, a partir d’aquí, el professor desenvolupava la classe.

Personalment, penso que la teoria humanista és una de les millors maneres d’aprendre, ja que si t’interessa i el professor sap com motivar-te ho acabaràs aprenent. Tot i així, crec que aquesta teoria mai pot anar sola, sinó que s’ha de combinar amb la sociocultural i cognitivista, perquè al cap i a la fi com s’aprèn més és construint coneixement entre tots. 

Teories lingüístiques: anglès i francès

Sense ser conscient he après l’anglès i el francès amb totes les teories lingüístiques. Des de la gramàtica tradicional fins a la teoria més pragmàtica i lingüística del text, passant per l’estructuralisme i el generativisme.

Durant una època (sobretot a finals de l’ESO) en anglès treballàvem la comprensió escrita d’una manera extremadament desaconsellada i que mai entendré. Ens havíem de llegir els textos (normalment d’una pàgina i de temes actuals) i abans de respondre les preguntes sobre el text, havíem de traduir-los en veu alta a classe... era una manera perquè busquéssim i aprenguéssim vocabulari, o això és el que pensava la nostra professora. Era una dona gran (pocs anys després es va jubilar) i era alemanya... amb això ho dic tot! En el fons, però, era bona dona. Els primers anys que vaig fer anglès a l’escola els vam dedicar sobretot a aprendre vocabulari i estructures bàsiques, però un cop van veure que ens ho passàvem massa bé, van començar a bombardejar-nos amb classes de gramàtica explícita. Les classes d'anglès van passar a ser a pain in the neck: memoritzar llargues llistes de verbs irregulars i phrasal verbs, classes i cursos sencers perquè entenguéssim quan s’usa el present simple i no el present continuous (i així amb tots els temps verbals), el reported speech, els modals, etc.

I la pràctica? Doncs exercicis mecànics d’omplir buits o d’altres per l’estil, que no servien per a res, simplement per fer-nos avorrir la llengua. Recordo que als exàmens de la secundària sempre hi havia una part de vocabulari (que havíem treballat) i l’havíem de traduir al català o a l’anglès; també hi havia un petit exercici de comprensió i de producció escrita (que era el que contava menys); i finalment, molts exercicis de gramàtica (que era el que contava més). Realment no calia saber molt anglès per aprovar aquells exàmens perquè si entenies la mecànica dels exercicis podies anar tranquil! Llavors passa el que passa... que a la pràctica la gent no sap anglès.

Listenings? No en vam fer pràcticament cap! Només alguns dels que hi havia al llibre (aquells tan horribles i tan poc naturals) i si algun dia ens posaven alguna cançó era una cosa excepcional perquè ens havíem portat bé (és a dir, gairebé mai!). I ja no diem de practicar el speaking! Crec que l’única persona que parlava en anglès era la professora; la gran majoria ho feia en català o castellà, llevat que llegíssim en veu alta algun text. Els pocs dies que la professora va intentar practicar l’oral va ser un cachondeo i un fracàs total. Alguns deien una frase en anglès, es cansaven i deien: “Passo, no sé parlar anglès i no vull fer el ridícul davant de tothom!”.

Per sort, a l’acadèmia o a les classes particulars que he anat era diferent. Tot era molt més basat en la teoria generativista i sobretot pragmàtica. Els professors eren més joves i més dinàmics. Tenien molt en compte els nostres interessos i els alumnes érem qui fèiem la classe, és a dir, nosaltres érem els vertaders protagonistes i el professor més aviat estava allà per guiar la classe. Així doncs, es donava molta importància a l’input dels alumnes i el més important no era dir-ho tot perfecte, sinó que ens poguéssim comunicar. Només ens corregien si l’error era molt greu i persistent. A més, els errors no eren vistos com una cosa negativa, sinó al contrari (a sota us deixo una foto on explica molt bé que equivocar-se no és sinònim de fracassar). Vaig tenir una professora fa poc temps que més que corregir-nos ella mateixa, ens feia autoanalitzar el que havíem dit i autocorregir-nos i, posteriorment, comentàvem alternatives de com evitar aquell error. A l’acadèmia també teníem llibre, però l’utilitzàvem poc, com a molt per fer de tant en tant algun exercici. Normalment treballàvem els conceptes gramaticals i el vocabulari a partir de textos, vídeos i cançons. 

Amb el francès va ser molt semblant a l’anglès, però com que no l’he estudiat mai a l’escola ni a l’institut, no vaig passar pel malson de la traducció de textos (bé, a la universitat sí, però és diferent). Al principi vaig fer gramàtica explícita, encara que en els darrers anys he treballat les quatre competències, a més d’aspectes gramaticals i vocabulari, a partir de textos originals o materials audiovisuals. A l’hora de parlar, els professors que he tingut tampoc em corregien tots els errors que cometia, només aquells 'garrafals'. Penso que és una bona manera perquè si contínuament et van corregint et pot arribar a desmotivar i creure que ets un fracassat per les llengües.

Finalment, només em falta dir que en tots els llibres que he tingut d’anglès i francès es dóna molta importància als aspectes culturals, especialment als de francès. Tot i així, no ho tracten tots de la mateixa manera, ja que en els llibres d’anglès es dóna una visió més àmplia de tot el món anglosaxó; en canvi, en els de francès es parla pràcticament només de França (sempre com un país molt civilitzat, on van sempre très à la mode, on es menja du fromage i on canten La Marseillaise el 14 de juliol) i només algun cop fan referència als altres països francòfons, però com a un incís a peu de pàgina. 

Teories lingüístiques: català i castellà

Pel que fa al català i al castellà, els meus professors van donar molta importància a l’escriptura, tant a la producció com a la comprensió escrita, sobretot a partir de l’ESO (o a finals de la primària). En canvi, les competències orals les vam practicar molt poc, probablement perquè creien que ja parlàvem contínuament aquestes llengües a fora de l’aula (en el meu cas el català sí, però el castellà no tant). A més, al carrer i a casa parles, però on s’aprèn a elaborar discursos orals, exposicions i conferències? Que jo sàpiga no són habilitats innates de l’ésser humà, sinó que se n’aprèn practicant.

Només recordo que a primària vam treballar la producció oral representant obres de teatre (fetes per nosaltres), tant en català com en castellà. A l’ESO encara va ser pitjor perquè segons alguns professors deien (i si no ho deien ho pensaven segur) que no teníem temps per perdre, ja que hi havia molta matèria per fer (es referien a aspectes gramaticals, evidentment!). Durant aquells quatre anys només tinc constància de dues presentacions orals (una va ser lliure i jo la vaig fer del dodo... pobre dodo! jaja). I si a l’ESO no hi havia temps, al batxillerat encara menys, però a literatura castellana vam representar per grups les lectures obligatòries, com alguns capítols del Quijote. L’única exposició oral amb cara i ulls que vaig fer en tota la meva educació pre-universitària va ser la del treball de recerca, que encara me’n vaig sortir prou bé després de practicar-la mil cops. Per sort, quan vaig arribar a la universitat això va canviar i vaig haver d’aprendre (per força) a parlar en públic. És un dels aspectes que m’ha agradat d’aquests anys a la universitat, ja que saber defensar o exposar un tema o la teva opinió davant de la gent és important vagis on vagis. I personalment, crec que he millorat bastant des que vaig començar, suposo que tot és pràctica!

En general, la teoria més predominant en aquestes dues llengües ha estat la gramàtica tradicional, combinada amb l’estructuralisme i algunes pinzellades de generativisme.

Els primers anys tot era implícit, es donava força importància a la creativitat i es deixava cert marge d’error. Tot i així, a finals de la primària la cosa va canviar i, en conseqüència, les classes i els llibres es van tornar més avorrits. Tot era molt més explícit: ens ensenyaven les regles sintàctiques, morfològiques i ortogràfiques, què era un complement predicatiu, un subjecte, un verb, un nom, un adverbi, etc. Ens havíem de memoritzar totes les conjugacions dels verbs i enormes llistes d’excepcions (sobretot en català) o la de preposicions en castellà! 

Un exemple molt clar d’estructuralisme són els dictats. En fèiem moltíssims en les dues llengües per tal d’escriure ‘correctament’, seguint la normativa. Així doncs, si cometies alguna falta, l’havies de copiar o fer alguna frase amb la paraula perquè no la tornessis a fer. Clarament era el mètode premi-càstig! Passava el mateix quan corregíem els exercicis, i per això mai desitjaves ser tu l’elegit per sortir a la pissarra. Depèn de quin professor era sorties amb por que et deixés en ridícul davant de tothom i et digués “aquests errors són greus, això ja ho hauries de saber fer!”. Et desmotivava tant que et treia les ganes de saber perquè allò no era un CD sinó un subjecte. La veritat és que no eren tots així, però en general ens feien veure els errors com una cosa negativa i gravíssima, com un pecat i no com una altra forma d’aprenentatge. Es veu que la dita que diu que “dels errors se n’aprèn” molts professors no la coneixien o simplement en passaven olímpicament. 

Per tal de consolidar aquestes regles i conceptes any rere any fèiem centenars d’exercicis molt repetitius i  mecànics (continuar i completar oracions, omplir buits, transformar del discurs directe a indirecte, anàlisis sintàctiques i morfològiques, etc.). Per exemple, si tocava aprendre què és el hiato, el diptongo i el triptongo, doncs pàgines i pàgines de paraules que havies de separar per síl·labes i posar correctament la tilde. I així anar fent...   

Teories lingüístiques: introducció

M’agradaria pensar que tots els professors abans de programar les classes (i el curs en general) es plantegen amb deteniment quina és la millor o millors teories lingüístiques per ensenyar els diferents aspectes de la llengua. No em vull enganyar, però. Després de fer un remember ràpid, tinc la sensació d’haver estat un conillet d’índies (per accident) perquè cada professor nou era un món diferent que aplicava el que millor li convenia a ell/a i no als alumnes (evidentment, generalitzo). I recordant alguns professors em sento encara pitjor, com un simple ‘recipient’ on li anaven abocant conceptes i paraules a la babalà. La veritat és que pocs professors són conscients que estan creant i modelant persones que són flexibles i adaptables a diferents mètodes, però fins a un cert punt, ja que també són fràgils i la desmotivació per seguir aprenent pot arribar a ser un detonant per acabar fracassant dins del sistema educatiu. Tampoc cal fer-ne un drama ara perquè, al cap i a la fi, si estem a la universitat és perquè tots hem sobreviscut (de millor o pitjor manera) sigui quina sigui la teoria o teories que haguem experimentat.

En principi, la didàctica de les llengües estrangeres va canviant i es va adaptant a mesura que evoluciona la societat, però no sempre és així. Malauradament, puc dir que he estat exposada a (pràcticament) totes les teories lingüístiques que existeixen, fins i tot a aquelles més carques que es feien servir gairebé a l’època dels romans. He de dir, però, que l’ensenyament del català i del castellà no ha estat igual que el de les L2 (anglès i francès), com he explicat per sobre en les entrades anteriors. De fet és normal, ja que unes són llengües ambientals i les altres són estrangeres; a més, l’edat d’adquisició, les motivacions i els objectius de cada una és totalment diferent.

En el següent post intentaré descriure i exemplificar resumidament les teories de les quals crec que he estat víctima (sí, estic una mica dramàtica avui, què hi farem!). 

Toulouse: la ville rose

Després d’acabar el primer curs de la universitat vaig decidir que, de la mateixa manera que havia fet amb l’anglès, havia de marxar a fora per treure la por a parlar el francès. Així ho vaig fer el juliol de 2010, just abans de marxar a Portland. Vaig anar a Toulouse, també amb una família. No sé exactament per què vaig escollir aquesta ciutat, però segurament perquè era unes de les zones de França que encara no coneixia (sí, està a prop però mai l’havia visitat), juntament amb el factor “doncs...aquí mateix, que segur que s’hi estarà bé!”. I així va ser. Tot i que només hi vaig estar un mes, Toulouse em va agradar molt, sobretot perquè és una ciutat d’una mida perfecta, ni molt petita ni molt gran, entre d’altres coses.  

Quan vaig arribar allà pràcticament no sabia parlar francès. Simplement sabia dir les quatre frases que et fan practicar a classe en forma de diàleg, però amb això no vas enlloc perquè se’t queden mirant com si parlessis el francès del segle passat. La llengua que es parla al carrer és totalment diferent, i això ho vaig comprovar el primer dia d’estar allà. Abans d’anar a Toulouse m’havien explicat què era el verlan, però mai hagués pensat que s’utilitzés tant! No entenia res... però bé, de mica en mica em vaig fer entendre i jo començava a entendre aquell llenguatge mig secret.

Per no avorrir-me gaire, els matins anava unes 3:30 hores a classe, a l’Alliance Française, on vaig fer el nivell 8 per preparar-me pel B2 (com vaig dir en una altra entrada, no el vaig acabar fent perquè marxava a Estats Units poques setmanes més tard). Amb aquelles classes vaig aprendre un munt de francès i, encara que fèiem una estona de gramàtica, practicàvem totes les competències, especialment la producció oral. Al principi de cada classe sempre dedicàvem aproximadament una hora a parlar de França i d’altres temes que ens interessaven.

El mes se’m va passar molt i molt curt, però va servir per treure’m aquella vergonya-por que tenia. Vaig marxar amb molt més de vocabulari, sobretot familiar (encara que se’m va oblidar una gran part... és el que té no practicar-lo durant els mesos que vaig estar a Portland). I tot i que ara no el parlo tan fluidament com quan vaig deixar Toulouse, em sento força capaç per interactuar i tenir una conversa informal amb una persona francesa; per contra, em costa bastant fer un discurs oral jo sola, segurament perquè no n’he fet molts i no estic acostumada a parlar més de dos minuts seguits en francès sense que ningú em respongui. 

En un futur molt pròxim m'agradaria tornar anar durant més temps a França o a qualsevol país francòfon per sentir-me més còmoda quan parli el francès.

Estats Units: Portland

I l’any passat, de finals d’agost a mitjans de desembre, vaig tornar anar als Estats Units per l’estada obligatòria que es fa a segon curs de Llengües Aplicades. Aquesta vegada, però, va ser a l’altre costat, a Portland (a l’Estat d’Oregon). Tenia ganes de tornar-hi, però volia veure la part oest del país, que encara no havia visitat. Deixant de banda el paisatge (que canvia radicalment d’Estat a Estat), la manera de viure i pensar és bastant igual en tot aquest extens país, llevat d’algunes excepcions. La ciutat de Portland és força liberal, molt cosmopolita i artística. De fet, el seu motto (“Keep Portland weird”) resumeix molt bé la seva filosofia (al collage de sota ho podeu comprovar). Pel que fa a l’accent tampoc vaig notar gaires canvis en comparació a la costa est, però on realment el vaig notar va ser quan vaig anar al sud (als Estats de Georgia i Florida). Allà parlen com en G.Bush fill (bé, suposo que l’haureu sentit alguna vegada i si no, no val la pena que l’escolteu!). És un accent que costa una mica més d’entendre perquè encara es mengen més fonemes, però suposo que tot és acostumar-s’hi.

Durant aquells mesos, a part d’experimentar el que és estar més d’una setmana sota la pluja i no veure sortir el Sol, anava a la universitat. Bé, era un college i el ritme de treball era com el d’un institut. Feia bàsicament classes d’anglès (com writing i reading), però totalment diferent al què estava acostumada. Era tot molt pràctic i molt participatiu i dinàmic. El professor gairebé no parlava, com aquell qui diu; així que si no tenies ganes de parlar valia més no anar-hi. Tot i així, el nivell no era molt alt perquè la gran majoria érem estrangers. En les meves classes i en general a tot arreu hi havia moltíssims asiàtics de tots els països, fins i tot de llocs que no sabia ni que existien, però suposo que és normal tenint en compte que estan relativament a prop de la costa oest. Quan realment vaig practicar i aprendre més anglès va ser en les converses que tenia amb la família i els amics que vaig fer. Afortunadament, cap a finals de l’estada, vaig tenir l’oportunitat d’anar un dia a classes de la PSU (Portland State University), on només hi havia gent d’allà i el nivell era més alt (pròpiament classes universitàries americanes). La gent participava sense por i el clima era força distès; fins i tot, el professor introduia els conceptes a través de bromes i acudits. 

En general, l’experiència va ser bona, encara que diferent a la dels estius anteriors. A més, no vaig estar totalment immersa en l’anglès perquè era pràcticament inevitable quedar amb el grup de la Pompeu i, per això, hi havia dies que parlava més català i castellà que anglès. Per acabar, us deixo un altre collage amb fotos d’aquella experiència (una de les fotos és de la Powell's bookstore, una de les llibreries més grans del món —et donen un mapa perquè t'orientis— i on hi trobes de tot!).  

Aquí s’acaben les meves aventures amb el món anglosaxó. En el següent post explicaré breument l’estada que vaig fer a Toulouse. 

Estats Units: Rochester

Quan tenia 16 anys vaig travessar per primera vegada el gran charco, com popularment aquí es coneix l’Atlàntic. Després de l’experiència d’Irlanda vaig voler continuar aprenent l’anglès d’una manera més vivencial i activa. Aquesta vegada seria durant un mes a Rochester, una ciutat de l’estat de Nova York, però que està més a prop de les cascades del Niàgara i Toronto que de NYC. Com l’any anterior, també em vaig allotjar en una host family, que tenen una nena petita, la Sofía (aleshores només tenia 3 anys). Aquell estiu el meu anglès va fer un salt espectacular quant a la competència oral (per exemple, al principi em costava molt entendre una conversa on hi havia molta gent parlant, però al final vaig marxar entenent una conversa d'aquest tipus sense haver de fer un gran esforç) i la meva pronunciació també va millorar considerablement (fins al punt que quan vaig tornar a casa vaig estar uns dies que em sortia l’accent americà al parlar el català). Al cap d'uns dies d'estar a Rochester, de vegades pensava en anglès, però el que més em va sorprendre va ser que un dia em vaig despertar havent somniat en anglès, va ser una sensació molt estranya. 

Els matins anava unes 3 hores a classe, bé, no sé si d’allò es pot dir classes com molts les entenem. No eren gens formals i l’objectiu principal no era aprendre gramàtica anglesa, sinó parlar (sempre en anglès) d’allò que ens interessava, a més de comentar aspectes culturals dels Estats Units. Per primer cop les classes d’anglès no eren avorrides, i realment vaig aprendre el que necessitava: competències orals, vocabulari i expressions col·loquials, és a dir, el llenguatge que es parla de veritat al carrer i en l’àmbit familiar. Sempre ho treballàvem amb cançons, jocs i, de tant en tant, a partir de textos extrets de diaris o d’Internet. La resta del dia me’l passava amb els veïns i amb la família. Amb ells parlava pràcticament de tot, i anàvem contínuament d’un lloc a l’altre (sempre en cotxe, esclar!), i així vaig anar descobrint de mica en mica el país on hi ha més obesos del món, però on també hi ha molta gent prima (sobretot noies adolescents). La veritat és que —a part de les distàncies, que són extremadament llargues, i els supermercats (i tot en general), que són exageradament grans— em va sorprendre bastant que qualsevol desconegut del carrer et deixés anar un hello, how are you doing today? De vegades tanta amabilitat se’m feia estranya, però t’hi acabes acostumant i quan tornes aquí es troba a faltar.  

Em va agradar tant aquella experiència que, fins i tot, vaig plantejar-me estudiar el 1r de batxillerat allà. Però al final no va ser possible per temes burocràtics. Com que se’m va quedar una mica l’espina clavada, vaig tornar-hi anar els dos estius següents (un mes cada any) amb la mateixa família, però totalment sola i sense fer classes. Aquells dos estius vaig viatjar un munt i, a més, vaig fer bastants amics (veïns i alumnes de l’institut on treballa el pare de la família on estava). Aquí us deixo un collage amb unes quantes fotos dels 3 estius. 

Irlanda: the "big dick"

Els meus pares van ser els qui em van proposar de marxar a Dublín durant 3 setmanes. Potser se’m volien treure de sobre (qui sap!), però no crec que ho fessin per això. En tot cas, els dono les gràcies per aquella experiència. A més, no em va suposar cap trauma perquè m’encanta viatjar i no tinc problemes per marxar unes quantes setmanes fora de casa, més aviat al contrari. Abans ja havia fet diferents campaments a Catalunya i algun d’anglès (no me’n recordo gaire d’aquestes colònies perquè era bastant petita). Aquesta vegada, però, era diferent perquè anava sola a un país totalment desconegut per a mi. 

Em vaig allotjar en una família, formada per una mare soltera i dues filles (que fins a l’últim dia no vaig saber que eren germanastres). Quan vaig arribar a la casa vaig pensar que havia acabat de passar un tornado, però no. Diguem que aquella família no tenia molt interioritzat el concepte d’ordre i neteja: obries la porta de l’habitació de l’ordinador i et queien joguines, la cadena d’un dels lavabos no funcionava (això ho vaig saber després d’utilitzar-lo, esclar!), la banyera estava plena de joguines (em dutxava a la dutxa que hi havia al lavabo de l’habitació de la mare... cada matí era tot un espectacle perquè no sabia què em trobaria en obrir la porta de l’habitació!), el gat era tot un expert en obrir la nevera amb la poteta màgica i menjar-se allò que li queia (sí, com si fos una màquina de menjar), la barana de les escales era un estenedor, etc. Malgrat tot això i malgrat fer durant 3 setmanes la dieta de la patata (puré de patata, patates fregides, patates bullides, amanida de patata, pastís de patata...), vaig establir una bona relació amb la mare, que vaig conservar fins fa poc temps. 


L’anglès se’m donava bé a l’institut, però quan vaig arribar a Dublín em vaig adonar que el meu nivell era pèssim, encara que suficient per poder tornar a casa el primer dia després d’haver-me perdut sola per les afores de la ciutat. Va ser el primer cop que vaig utilitzar l’anglès per a una necessitat real, així que em vaig veure obligada a fer-me entendre com fos. Vaig patir, vaig caminar durant hores i hores, vaig preguntar a un munt de gent, però al final vaig acabar arribant. Una altra anècdota d’aquell viatge va sorgir en una de les moltes converses que vaig tenir amb la mare. Tenia 15 anys i era molt, però que molt innocent, i encara hi havia paraules (essencials en anglès) que no sabia. No sé de què estàvem parlant, però la qüestió és que vaig dir alguna cosa com “There’s a big dick in the sea”, volent dir que “hi ha un gran dic al mar”. Suposo que us podeu imaginar la cara que va posar la Grannie (la mare) quan em va sentir, però no va gosar dir-me res. Uns dies més tard, però, vaig entendre la seva expressió. De ben segur que mai se m’oblidarà què significa “big dick”! Aquelles converses que solíem tenir gairebé cada vespre i nit em van ajudar molt a perdre la por a parlar i, també, a millorar la fluïdesa. Alguns cops em costava expressar exactament allò que jo volia dir, però de mica en mica vaig anar agafant confiança amb mi mateixa.

A part del temps que passava amb la família, als matins anava al Blackrock College, on feia unes 3 hores de classes d’anglès amb altra gent (la majoria italians, russos i espanyols). Eren classes bastant interactives, basades principalment en la comunicació, i combinades amb algunes pinzellades de gramàtica, expressions i vocabulari, a més d’algunes nocions d’autors irlandesos. Recordo també que per practicar el writing havíem d’escriure cada dia al diary, explicant què havíem fet el dia anterior. Al final, però, les classes es van tornar rutinàries i el que realment m’agradava era parlar amb la gent del carrer i la família. 

Més que un simple turista

En aquest punt tots nosaltres estarem d’acord en afirmar que una llengua no és una simple eina de comunicació, sinó que a darrere de cada una s’hi amaga tota una comunitat lingüística amb una o més cultures, tradicions, història, literatura i un gran etcètera. Malauradament, quan estudiem una llengua estrangera de manera formal no sempre tenim accés a tot això, però actualment ho podem fer de diferents formes. I una d’aquestes és viatjant. 

Viatjar no només et permet conèixer noves llengües o practicar les que ja has après en un context real, sinó que també és una manera d’apropar-se a la cultura amfitriona d’una forma totalment diferent. El contacte directe amb gent del país fa que deixis de ser un simple turista que només visita els monuments top 10 i s’empassa els tòpics que diu la guia turística, per convertir-te en un més d’ells. 

Però el problema que té viatjar, almenys en el meu cas, és que és molt adictiu. Si fos possible estaria sempre viatjant d'un lloc a l'altre. De fet, quan tinc l'oportunitat de tocar el dos durant un temps no m'ho penso ni un moment. És per això que de vegades m'agradaria tenir una vida nòmada per rastrejar el món, conèixer gent d'aquí i d'allà i descobrir noves cultures i maneres de viure, noves olors i nous sabors. També és cert que tenir un punt de retorn és sovint necessari per no sentir-se perdut, però en el món en què vivim ara això es pot solucionar fàcilment, ja que el contacte amb el nostre lloc d'origen (cada cop més divers i alhora més difuminat) pot ser immediat. 

Feta aquesta introducció, us presento les meves aventures a l’estranger en els següents posts.