Teories lingüístiques: introducció

M’agradaria pensar que tots els professors abans de programar les classes (i el curs en general) es plantegen amb deteniment quina és la millor o millors teories lingüístiques per ensenyar els diferents aspectes de la llengua. No em vull enganyar, però. Després de fer un remember ràpid, tinc la sensació d’haver estat un conillet d’índies (per accident) perquè cada professor nou era un món diferent que aplicava el que millor li convenia a ell/a i no als alumnes (evidentment, generalitzo). I recordant alguns professors em sento encara pitjor, com un simple ‘recipient’ on li anaven abocant conceptes i paraules a la babalà. La veritat és que pocs professors són conscients que estan creant i modelant persones que són flexibles i adaptables a diferents mètodes, però fins a un cert punt, ja que també són fràgils i la desmotivació per seguir aprenent pot arribar a ser un detonant per acabar fracassant dins del sistema educatiu. Tampoc cal fer-ne un drama ara perquè, al cap i a la fi, si estem a la universitat és perquè tots hem sobreviscut (de millor o pitjor manera) sigui quina sigui la teoria o teories que haguem experimentat.

En principi, la didàctica de les llengües estrangeres va canviant i es va adaptant a mesura que evoluciona la societat, però no sempre és així. Malauradament, puc dir que he estat exposada a (pràcticament) totes les teories lingüístiques que existeixen, fins i tot a aquelles més carques que es feien servir gairebé a l’època dels romans. He de dir, però, que l’ensenyament del català i del castellà no ha estat igual que el de les L2 (anglès i francès), com he explicat per sobre en les entrades anteriors. De fet és normal, ja que unes són llengües ambientals i les altres són estrangeres; a més, l’edat d’adquisició, les motivacions i els objectius de cada una és totalment diferent.

En el següent post intentaré descriure i exemplificar resumidament les teories de les quals crec que he estat víctima (sí, estic una mica dramàtica avui, què hi farem!).