Irlanda: the "big dick"

Els meus pares van ser els qui em van proposar de marxar a Dublín durant 3 setmanes. Potser se’m volien treure de sobre (qui sap!), però no crec que ho fessin per això. En tot cas, els dono les gràcies per aquella experiència. A més, no em va suposar cap trauma perquè m’encanta viatjar i no tinc problemes per marxar unes quantes setmanes fora de casa, més aviat al contrari. Abans ja havia fet diferents campaments a Catalunya i algun d’anglès (no me’n recordo gaire d’aquestes colònies perquè era bastant petita). Aquesta vegada, però, era diferent perquè anava sola a un país totalment desconegut per a mi. 

Em vaig allotjar en una família, formada per una mare soltera i dues filles (que fins a l’últim dia no vaig saber que eren germanastres). Quan vaig arribar a la casa vaig pensar que havia acabat de passar un tornado, però no. Diguem que aquella família no tenia molt interioritzat el concepte d’ordre i neteja: obries la porta de l’habitació de l’ordinador i et queien joguines, la cadena d’un dels lavabos no funcionava (això ho vaig saber després d’utilitzar-lo, esclar!), la banyera estava plena de joguines (em dutxava a la dutxa que hi havia al lavabo de l’habitació de la mare... cada matí era tot un espectacle perquè no sabia què em trobaria en obrir la porta de l’habitació!), el gat era tot un expert en obrir la nevera amb la poteta màgica i menjar-se allò que li queia (sí, com si fos una màquina de menjar), la barana de les escales era un estenedor, etc. Malgrat tot això i malgrat fer durant 3 setmanes la dieta de la patata (puré de patata, patates fregides, patates bullides, amanida de patata, pastís de patata...), vaig establir una bona relació amb la mare, que vaig conservar fins fa poc temps. 


L’anglès se’m donava bé a l’institut, però quan vaig arribar a Dublín em vaig adonar que el meu nivell era pèssim, encara que suficient per poder tornar a casa el primer dia després d’haver-me perdut sola per les afores de la ciutat. Va ser el primer cop que vaig utilitzar l’anglès per a una necessitat real, així que em vaig veure obligada a fer-me entendre com fos. Vaig patir, vaig caminar durant hores i hores, vaig preguntar a un munt de gent, però al final vaig acabar arribant. Una altra anècdota d’aquell viatge va sorgir en una de les moltes converses que vaig tenir amb la mare. Tenia 15 anys i era molt, però que molt innocent, i encara hi havia paraules (essencials en anglès) que no sabia. No sé de què estàvem parlant, però la qüestió és que vaig dir alguna cosa com “There’s a big dick in the sea”, volent dir que “hi ha un gran dic al mar”. Suposo que us podeu imaginar la cara que va posar la Grannie (la mare) quan em va sentir, però no va gosar dir-me res. Uns dies més tard, però, vaig entendre la seva expressió. De ben segur que mai se m’oblidarà què significa “big dick”! Aquelles converses que solíem tenir gairebé cada vespre i nit em van ajudar molt a perdre la por a parlar i, també, a millorar la fluïdesa. Alguns cops em costava expressar exactament allò que jo volia dir, però de mica en mica vaig anar agafant confiança amb mi mateixa.

A part del temps que passava amb la família, als matins anava al Blackrock College, on feia unes 3 hores de classes d’anglès amb altra gent (la majoria italians, russos i espanyols). Eren classes bastant interactives, basades principalment en la comunicació, i combinades amb algunes pinzellades de gramàtica, expressions i vocabulari, a més d’algunes nocions d’autors irlandesos. Recordo també que per practicar el writing havíem d’escriure cada dia al diary, explicant què havíem fet el dia anterior. Al final, però, les classes es van tornar rutinàries i el que realment m’agradava era parlar amb la gent del carrer i la família.