Toulouse: la ville rose

Després d’acabar el primer curs de la universitat vaig decidir que, de la mateixa manera que havia fet amb l’anglès, havia de marxar a fora per treure la por a parlar el francès. Així ho vaig fer el juliol de 2010, just abans de marxar a Portland. Vaig anar a Toulouse, també amb una família. No sé exactament per què vaig escollir aquesta ciutat, però segurament perquè era unes de les zones de França que encara no coneixia (sí, està a prop però mai l’havia visitat), juntament amb el factor “doncs...aquí mateix, que segur que s’hi estarà bé!”. I així va ser. Tot i que només hi vaig estar un mes, Toulouse em va agradar molt, sobretot perquè és una ciutat d’una mida perfecta, ni molt petita ni molt gran, entre d’altres coses.  

Quan vaig arribar allà pràcticament no sabia parlar francès. Simplement sabia dir les quatre frases que et fan practicar a classe en forma de diàleg, però amb això no vas enlloc perquè se’t queden mirant com si parlessis el francès del segle passat. La llengua que es parla al carrer és totalment diferent, i això ho vaig comprovar el primer dia d’estar allà. Abans d’anar a Toulouse m’havien explicat què era el verlan, però mai hagués pensat que s’utilitzés tant! No entenia res... però bé, de mica en mica em vaig fer entendre i jo començava a entendre aquell llenguatge mig secret.

Per no avorrir-me gaire, els matins anava unes 3:30 hores a classe, a l’Alliance Française, on vaig fer el nivell 8 per preparar-me pel B2 (com vaig dir en una altra entrada, no el vaig acabar fent perquè marxava a Estats Units poques setmanes més tard). Amb aquelles classes vaig aprendre un munt de francès i, encara que fèiem una estona de gramàtica, practicàvem totes les competències, especialment la producció oral. Al principi de cada classe sempre dedicàvem aproximadament una hora a parlar de França i d’altres temes que ens interessaven.

El mes se’m va passar molt i molt curt, però va servir per treure’m aquella vergonya-por que tenia. Vaig marxar amb molt més de vocabulari, sobretot familiar (encara que se’m va oblidar una gran part... és el que té no practicar-lo durant els mesos que vaig estar a Portland). I tot i que ara no el parlo tan fluidament com quan vaig deixar Toulouse, em sento força capaç per interactuar i tenir una conversa informal amb una persona francesa; per contra, em costa bastant fer un discurs oral jo sola, segurament perquè no n’he fet molts i no estic acostumada a parlar més de dos minuts seguits en francès sense que ningú em respongui. 

En un futur molt pròxim m'agradaria tornar anar durant més temps a França o a qualsevol país francòfon per sentir-me més còmoda quan parli el francès.