L'avaluació (part 1)

Ens passem la vida fent exàmens i contínuament som avaluats per altres. I per a què? Per acabar, molt cops, sent uns simples números o categories: tu ets un 7, l'altre un 9 i el de més enllà va fent entre el 5-6, però va bastant justet. Les notes, siguin números o categories com 'excel·lent, notable, bé, aprovat...', poden arribar a marcar molt les persones. De vegades, no som del tot conscients com ens poden arribar a catalogar, creant diferències entre els uns i els altres, i, fins i tot, desmotivant aquells que no arriben a un mínim. A més, l'aprovat o el suspès en segons quins exàmens pot arribar a canviar els objectius d'una persona. Per això, l'avaluació és un aspecte molt important en l'ensenyament i s'ha de procurar que sigui el més adequada i justa possible.

Malauradament, al llarg de la meva vida estudiantil he experimentat sobretot l'avaluació sumativa, quantitativa i normativa. A la majoria de professors, sobretot a la secundària, els importava molt saber quants havien aprovat i quants no, sovint fent comparacions amb la resta de la classe o amb les altres classes del mateix curs. Al final de la classe, en els últims cinc minuts i per no perdre gaire temps, ens repartien els exàmens i, un cop els havien donat tots, els tornaven a recollir. Algun professor es limitava a fer comentaris del tipus: "Aquest cop veig que heu estudiat més perquè les notes són més altes en general".  Evidentment, aquesta idea de focalitzar l'aprenentatge en només la nota es transmetia als alumnes. Per això, moltes vegades quan ens donaven l'examen, el primer que fèiem era mirar la nota i, si estava aprovat, ja estàvem contents i ja podíem retornar-lo.

Per sort, no tots els professors han estat així. Algun, per evitar que només miréssim la nota, el que feia era no puntuar, de manera que havíem de mirar cada exercici de l'examen per poder saber quina era la nota final. Tot i així, penso no era una avaluació  molt formativa, ja que només preguntaven per resoldre els dubtes la gent que realment els interessava aprendre. Una altra tècnica que algun professor feia servir i que en el seu moment detestàvem (però que ara penso que és de les millors) era la de comentar els exàmens amb tota la classe abans de repartir-los. De vegades el tornàvem a fer conjuntament, i d'altres vegades el professor/a anava explicant i resolent els dubtes de que teníem de cada exercici. El problema d'això era que molta gent estava més pendent de veure l'examen que del que s'estava dient, però almenys era un bon intent.

L'avaluació més formativa que he experimentat han estat les tutories amb el professor. Per desgràcia, n'he fet molt poques. Les que més recordo van ser les que vaig fer l'any passat quan vaig estar a Portland, a l'assignatura de Writing, com vaig explicar en l'entrada anterior. Al final obteníem una nota, però el que importava més era el procés d'aprenentatge. A més, era una nota, però sempre anava acompanyada per molts comentaris d'aspectes positius i aspectes a millorar. De tutories, també n'he fet alguna a la universitat i, sobretot, a primària. A secundària crec que la relació era una mica més distant i les poques que vam fer eren més generals, és a dir, les fèiem un cop teníem les notes i, per tant, no eren gaire formatives.  

En general, l'avaluació que he fet en l'ensenyament reglat (escola, institut i universitat) ha estat continuada. Mai m'ho he jugat tot a una sola carta, per sort. Per exemple, a primària fèiem exàmens després de cada unitat didàctica i l'avaluació era més qualitativa que a l'ESO, ja que normalment ens posaven: Continua així, ho fas molt bé!, Estic molt content de la teva feina!, Well done!, etc. En aquesta etapa, l'avaluació també era molt ipsativa, és a dir, es mirava molt el progrés individual. A l'institut, com he dit abans, era més normativa. Fèiem sempre parcials i després globals i, fins i tot, algun professor petites proves cada setmana perquè anéssim estudiant regularment. A més, també fèiem treballs i la participació a classe es valorava molt (sobretot a la primària) i es tenia en compte a l'hora d'avaluar-nos. Els únics cops que m'ho he jugat tot en un examen han estat els oficials de Cambridge, del DELF i el del nivell D de català. Moltes vegades són injustes perquè aquell dia que t'examines pots tenir mala sort, però penso que és difícil avaluar d'una altra manera en aquest tipus de proves. En aquests exàmens oficials, l'avaluació és criterial, ja que es basa en coneixements i competències explícits. Per tant, si tens unes habilitats i ets capaç de fer tota una sèrie de tasques, obtindràs el títol en qüestió.  

Finalment, en aquesta primera entrada de l'avaluació vull parlar de l'autoavaluació. N'he fet molts pocs cops. Normalment he rebut una nota per part del professor o una persona externa i ja està. Les úniques autoavaluacions que he fet han estat aquí a la universitat, encara que crec que no m'han servit de gaire. En general, penso que és positiva perquè t'obliguen a fer una autoreflexió i a analitzar els teus punts dèbils i forts, però a la llarga és poc útil perquè dubto que el professor posi la nota tenint en compte el teu criteri. De totes maneres, crec que poden ajudar al professor per saber com veuen els alumnes les seves classes.