De la lletra de pal a la lletra lligada

Com ja he explicat en un post anterior, abans d’entrar a l’escola ja havia après el català i el castellà de manera informal, tot i que he de dir que dominava molt més la meva llengua materna (el català). Sort n’he tingut de tot el material guardat que he trobat, perquè el primer record mig difús que tinc de la meva infància no arriba fins a P5, quan tenia 5 anys.

Durant els dos primers anys a l’escola vaig aprendre primer a escriure el meu nom amb “lletra de pal” i, de mica en mica, el nom dels meus companys de classe i altres paraules. Cada setmana treballàvem una grafia pròpia de la llengua catalana i practicàvem paraules que continguessin aquesta lletra. A la foto de l’esquerra, en un extrem es pot veure el meu nom escrit en “lletra de pal” (per cert, tenia una forma peculiar de fer el punt de la “i”, potser pensava que cauria!) i  paraules que començaven per la lletra “S”, juntament amb un dibuix. Aquesta tècnica de combinar l’escriptura amb el dibuix la vam utilitzar fins gairebé tota la primària; segurament que és una manera útil per fomentar les dues habilitats alhora.

De P5 en tinc molt bon record. Vam fer un pas de gegant en molts aspectes, un d’ells va ser començar a escriure en “lletra lligada”. Realment no tinc constància que fos un trauma canviar de “lletra de pal” a “lletra lligada”, però sí que odiava fer cal·ligrafia. Tot i així, me’n vaig fer un fotiment! No només vaig practicar amb milers de fitxes a classe (la foto de la dreta n’és un exemple), sinó també a l’estiu amb llibres com Bona lletra (foto de l’esquerra). En aquella època encara no feia castellà a l’escola, però també practicava la cal·ligrafia en aquesta llengua amb la col·lecció Rubio, uns quadernets més vells que els meus pares (a la foto la portada és d’un color marró merda d’oca per culpa del sol i dels anys, però crec que originalment era verda). El que em feia més ràbia de la cal·ligrafia era haver d’escriure entre aquelles dues ratlles que delimitaven l’espai i, sobretot, la lletra “x”. Mai he entès per què aquesta lletra no es podia fer amb dos palets en lloc de fer una “s” i una “c” juntes, perquè és així com es fa, no? Total, que jo la feia a la meva manera, però no colava i sempre l’havia de repetir; tot i així, no va servir de res perquè encara avui no la sé fer cal·ligràficament. Tonteries de la vida!

Per sort, quan ja dominàvem una mica la nostra lletrota, ens vam alliberar d’aquelles dues línies horitzontals i vam poder escriure fent muntanyes russes. La foto de baix és una fitxa que he trobat d’un projecte que vam fer a P5 dels esquirols i aquí encara vaig escriure bastant recte (és de les poques fitxes que segueixo la línia!).

Aquell curs també vam aprendre a llegir amb la col·lecció d’En Pau i la Laia, uns llibres que tenien més dibuixos que text, però molt útils per a començar a fer els primers passos. Us deixo una foto de la portada d’un dels molts llibres que encara conservo.   

D'aquí poc, en un altre post, us explicaré com va continuar la història de l'escriptura i l'aprenentatge del català i de totes les altres llengües que vaig anar introduint un cop vaig començar la primària.