I això per a què serveix?

Aquesta és la pregunta que, segurament, m’he repetit més cops al llarg de la meva vida estudiantil. Curs rere curs, la majoria de professors es limitaven a presentar (per no dir taladrar-nos) nous conceptes a cop de teoria (pura i dura) i exercicis repetitius. El seu principal objectiu era que, en acabar el curs, els seus alumnes haguessin après a fer equacions de segon grau i funcions, a memoritzar els elements de la taula periòdica i la llista de verbs irregulars en anglès. Si aconseguien això, es quedaven la mar de satisfets! A molts d'ells els importava ben poc si els seus alumnes s’avorrien més que la pobra llúdriga de la foto. De tant en tant, però, algun alumne una mica més crític i cansat d’aquest sistema preguntava en veu alta “i això per a què serveix?”, i el professor moltes vegades responia amb un “ara potser no ho veus, però et servirà l’any que ve per poder fer derivades (per posar un exemple així simpàtic)” i es quedava tan ample. Molt bé, seré una experta en derivades, matrius i funcions, però em pots explicar com puc aplicar tot això que m'ensenyes a la vida real? Alguns, sobretot els més joves, almenys intentaven explicar-ho d’una manera més amena; tot i així, la motivació per aprendre coneixements abstractes o inútils era normalment nul·la.

I és que aprendre sense motivació és gairebé sinònim de fracàs, sobretot en adolescents crítics i pragmàtics com érem. Si em cenyeixo a parlar de l'ensenyament de llengües estrangeres diria que, de tots els professors d'anglès que he tingut a l'institut, pocs sabien que l'objectiu principal d'estudiar una llengua estrangera és poder comunicar-se a la vida real. Bé, potser sí que el sabien, però simplement optaven per la solució més fàcil, ja que probablement se sentien més còmodes aplicant una metodologia més tradicional i així també tenien la classe controlada. Aquesta manera de pensar (bastant carca, per cert) feia que els alumnes tinguessin més motius per passar de l'assignatura sense cap mena de remordiment. Per a la majoria no només era inútil estudiar anglès, sinó que també era una de les matèries maries, d'aquelles que amb una mica de sort i fent la pilota al professor s'aprovava. I els pocs que ens interessava l'anglès (que per la resta érem els super-mega experts en anglès quan el nostre nivell era pèssim comparat amb altres europeus) érem els que havíem descobert fora de classe que saber i dominar una llengua estrangera en aquest món globalitzat és imprescindible i enriquidor com a persona.

Per sort, això jo ho vaig descobrir als 15 anys quan vaig anar a Irlanda (una mica tard, però suficient per no acabar de perdre la motivació per les llengües).

Ara sí, en el pròxim post us parlaré de les meves estades a l'estranger.

Fins aviat! :)

Un més per a la col•lecció!

Aquest matí he hagut d’ordenar una mica la meva habitació. M’hi he vist obligada, ja que havia arribat a tal punt que el caos (organitzat que jo tenia) se m’havia descontrolat i ja no veia ni on era la taula de tanta... merda que hi tenia, i ni tan sols hi havia lloc per al portàtil! I ara pensareu per què coi m’explica això... doncs perquè endreçant m’he trobat una carpeta vermella plena de diplomes i certificats que demostren algunes de les meves fites acadèmiques i no tan acadèmiques al llarg de la meva vida. Des del diploma de natació fins al certificat de l’ESO i el Batxillerat, passant per diferents premis de música i dibuix, i entre tots aquests també hi havia tots els certificats d’anglès, que no en són pocs! 

El meu primer va ser el Movers. Sí, un d’aquells certificats que no serveix de res, però que suposo que el vaig fer perquè tots els meus companys de l’acadèmia on anava quan tenia 10 anys el feien. Uns quants anys més tard em vaig treure el PET. Recordo que el vaig trobar molt fàcil, fins i tot, em vaig avorrir quan feia el listening, i és l’únic examen d’anglès oficial que vaig obtenir un pass with merit! Segurament podia haver fet directament el FCE, però vaig voler fer un pas previ per tenir una mica més d’experiència en aquest món dels exàmens. El 2009, finalment, després d’haver fet algunes classes particulars amb la Jenny (la noia anglesa que vaig esmentar en un altre post), vaig passar el FCE. Aquest era el primer títol que ja tenia un cert valor acadèmic i professional (encara que ara mateix amb un B2 d’anglès no vas enlloc!). Evidentment, vaig continuar estudiant l’anglès i l’any passat, el març de 2011, després d’haver estat gairebé 4 mesos a Portland, vaig pensar que seria un bon moment per treure’m el CAE. El vaig preparar pel meu compte, bàsicament practicant mostres d’exàmens oficials i mirant alguns exercicis de llibres d’aquest nivell. Uns mesos més tard, el juny de l’any passat, sense estudiar, em vaig presentar també al Nivell Avançat de l'EOI. “Un més per a la col•lecció!”, vaig pensar. El nivell d’aquest examen és un B2 i ja tenia un certificat que demostrava que tenia un C1; tot i així, vaig creure que no seria dolent treure-me’l, tenint en compte que és un certificat força reconegut a Catalunya.   

I aquí s’acaba la meva col•lecció actual de certificats, que en un futur pròxim espero ampliar amb el CPE. De moment, però, ja n’hi ha prou! Molt probablement alguns us preguntareu: per què tants certificats? i per què gastar-se tants diners per simplement tenir un paper dins d’una carpeta que digui que tens més o menys competència en un idioma? Tot i que pugui semblar estrany, sóc poc fan d’aquests certificats. Tanmateix, penso que personalment em són útils. No crec que siguin totalment vàlids per determinar el nivell real d’una persona, ja que per aprovar-los no només es necessita tenir un nivell determinat de la llengua, sinó també tenir la tècnica adequada de com fer l'examen. A més, en la majoria només s’avalua la llengua formal, aquella que no es parla al carrer. Malgrat tot això, a mi em van bé per marcar-me un objectiu a l’hora d’estudiar una llengua. Els diners són els diners! I el fet d’haver pagat una quantitat més que excessiva per fer un examen, m’obliga a estudiar i a continuar practicant la llengua.    

Fins fa ben poc els certificats eren imprescindibles per demostrar el nivell que un té d’una llengua a l’hora de demanar una feina. Actualment, però, moltes empreses han adoptat un mètode més eficaç per saber exactament el nivell lingüístic dels seus futurs treballadors, ja sigui a través d’entrevistes en la llengua estrangera o bé amb proves. Personalment, penso que amb aquesta nova moda es comprova molt millor el nivell lingüístic real i actual d’un candidat, ja que una llengua es perd si es deixa de practicar i, per tant, un certificat obtingut fa 30 anys no garanteix que ara tinguis aquell nivell. També és veritat que hi ha exàmens oficials com el TOEFL, que no és un títol vitalici, sinó que s’ha de renovar cada dos anys. Sigui com sigui, la qüestió és practicar la llengua sempre que es pugui per tal de mantenir el nivell.

p.s. Perdoneu per la foto de la University of Cambridge. No és perquè en vulgui fer propaganda, però tots els exàmens que he fet d'anglès són d'aquesta universitat, que té muntat un negoci (més que reconegut mundialment) amb els aprenents d'anglès com a L2.

baah, quoi...? Le Français!

Descriuria el francès com una llengua que ha anat i vingut al llarg de la meva vida. Com vaig explicar en un post anterior, vaig començar a estudiar-la als 12 anys, però no he estat gens constant. Al principi estava molt animada en aprendre la llengua dels veïns del nord, però a mesura que anaven passant els anys, la vaig anar deixant cada cop més en un segon pla, alhora que vaig prioritzar altres interessos. El fet que no fos regular i que moltes vegades no m’hi dediqués del tot, ha fet que quan havia de tornar a recuperar el francès hagués de reprendre diverses vegades els coneixements que ja havia adquirit anteriorment. Tot això explica que tingui una quantitat enorme de material que tracten els mateixos temes, però alguns de diferents maneres, ja que he passat per diferents professors.

Des de l’inici, pràcticament sempre he treballat aquesta llengua a partir de fotocòpies que els diversos professors feien de diferents llibres, tant de vocabulari com de gramàtica i aspectes culturals. No me’n recordo de tots els llibres, però alguns eren el famós C’est la vie, Grammaire progressive du Français, Vocabulaire Progressif du Français, etc. No va ser fins que vaig fer un curs de francès al PEI (Programa d’Ensenyament d’Idiomes) a la UPF que vaig haver de comprar el meu primer llibre de text de francès: Alter Ego 3 (B1).

El meu aprenentatge del francès sempre ha anat acompanyat del meu ‘estimadíssim’ llibre de conjugacions verbals Bescherelle que he heretat de la meva mare i que, de tant en tant, encara faig servir (tot i que ara és molt més pràctic buscar a Internet en recursos com reverso.com). La veritat és que actualment Internet és la meva salvació per buscar paraules i expressions que no entenc, entre moltes altres coses. Fa temps també havia fet alguns exercicis online per practicar el poc que recordava de francès però, com era d’esperar, me’n vaig cansar aviat perquè es necessita constància, allò que jo no tinc!

Aquests últims anys a la universitat és on he recuperat realment el francès i, per primer cop, he durat més de 3 anys seguits. Tot un repte, tenint en compte el meu passat! I no només això, sinó que des que vaig tenir l’oportunitat d'anar durant un mes a França, concretament a Toulouse, em van venir més ganes de seguir estudiant aquesta llengua. Suposo que, com em va passar amb l’anglès, vaig veure que tot aquell esforç que havia estat fent de manera intermitent servia per alguna cosa.

I dels clàssics i no tan clàssics també se n’aprèn, però la veritat és que he llegit molt poc en francès. La meva primera novel·la va ser L’étranger, una de ben curta per començar amb bon peu i que es pot llegir en una tarda. Com que la vaig trobar assez facile, em vaig animar i vaig continuar amb d’altres novel·les de G. Simenon, com Le chien jaune. I, finalment, l’any passat a la universitat em vaig haver de llegir Globalia, un llibre que al principi no em deia res (a més, era considerablement gruixut), però em va acabar enganxant, fins al punt de llegir-me’l tot en menys d’una setmana.    

Aquest any m’he atrevit a mirar algunes pel·lícules franceses en v.o i sense subtítols. M’agrada perquè, a més de practicar el francès, aprenc molta cultura i estil de vida francesa i, evidentment, passo una bona estona. L’última que he vist ha estat Intouchables (si encara no l’heu vist, us la recomano!) i abans n’havia vist d’altres com Neuilly sa mère, Fracture, Le dîner de cons (també molt recomanable i, a més, dura poquíssim i rius una estona), entre d’altres. 


Per acabar aquest post només em queda parlar de la música. Fins fa ben poc escoltava bàsicament només música anglòfona, però des de fa uns anys vaig començar a escoltar algunes cançons en francès. Totes les que escolto són de cantautors francòfons del Quebec, ja que en conec pocs de francesos (de França) que m’agradin. A més, fa uns 3-4 anys, em vaig enamorar del Quebec (encara no hi he anat, però espero que en un futur molt proper hi pugui anar). És veritat que l’accent québecois és força diferent al que fins aleshores estava acostumada, però ara els entenc perfectament, tant quan canten com quan parlen (llevat que tinguin un accent molt i molt marcat). Us deixo una de les moltes cançons de Cœur de Pirate, una cantant que m’agrada molt.

Et voilà, c’est tout! 

English pitinglish!

I avui continuem amb l’anglès. Per als que no heu llegit els posts anteriors, torno a recordar que vaig començar a estudiar aquesta llengua a l’escola a 3r de Primària, als 8 anys. Abans no havia rebut cap input en anglès, deixant de banda les cançons que hagués pogut escoltar a la ràdio. A aquella època, hi havia algunes escoles que ja introduïen aquesta llengua estrangera una mica abans, a 1r de primària. Tot i així, la cosa ha anat canviant al llarg dels anys, i ara cada vegada es comença més aviat, fins i tot, hi ha guarderies en què es fa una mitja hora diària d’anglès perquè els nens es vagin acostumant als sons d’aquesta llengua. L’edat d’inici és tot un tema que ens porta a un altre debat que, si algun dia tinc temps, m’agradaria parlar-ne en un altre post.  


Tornem a la meva experiència amb l’anglès com a aprenent! A l’escola sempre hem fet servir un llibre de text i, a diferència dels que utilitzàvem en les altres assignatures, anava acompanyat d'un workbook (llibre d’exercicis) i uns CDs. A Primària també fèiem moltes fitxes per consolidar el vocabulari o els pocs conceptes gramaticals que treballàvem. Recordo que en els primers anys sempre estudiàvem el vocabulari (colors, números, dies i mesos de l’any, estacions, hores, parts del cos, etc.) amb dibuixos, de manera que era tot molt visual, o amb cançons i jocs. També, cap als últims anys d’aquesta etapa, vam començar a fer petits escrits en anglès (a la foto de sota en podeu veure un de quan feia 6è de primària). 

Per contra, les classes d’anglès que vaig fer a l’ESO i a Batxillerat es basaven molt més en memoritzar llistes de vocabulari descontextualitzat i verbs, a més de regles gramaticals. Bé, a 1r i 2n d’ESO, a més de la classe d’anglès, també teníem una hora a la setmana que nosaltres anomenàvem “taller d’anglès”, en què sobretot treballàvem cançons i llegíem algun llibre i, de tant en tant, fèiem algun joc. A cada curs de l’educació secundària (ESO i Batxillerat) vam llegir un llibre de lectura (normalment de l’editorial Penguin Readers), d’aquells llibres curts que estan adaptats per a cada nivell, i després miràvem la pel·lícula en el cas que n’hi hagués. Aquí sota us deixo alguns dels llibres de lectura que he trobat que vam llegir a l'ESO, i alguns dels llibres de text que vaig fer servir tant a la Primària com a l’ESO. 

La veritat és que si hagués estat per les classes d’anglès que fèiem a l’escola, no crec que tingués el nivell que tinc ara. Possiblement no sigui l’única persona que pensi això, però almenys tinc la sensació que a cada curs repetíem i repetíem el mateix i, tot i així, després de 10 anys, encara hi va haver companys meus de classe que van acabar el Batxillerat sense saber presentar-se ells mateixos en anglès. Trist, molt trist tot plegat! I és una llàstima que en aquest país si vols aprendre de debò aquesta llengua et vegis pràcticament obligat a buscar recursos fora del sistema escolar reglat.  

Per això, si no em falla la memòria, als 10 anys els meus pares em van apuntar a una acadèmia d’idiomes on tots els professors eren nadius. Allà la cosa era molt diferent i, tot i que al principi no em motivava molt estudiar anglès, sí que vaig aprendre molt més que a l’escola. Els primers anys vaig anar a classes grupals i, més tard, quan vaig veure que realment m’interessava aquesta llengua, vaig fer algunes classes particulars amb la Jenny, una noia d’Anglaterra, que anys més tard m'ajudaria a preparar algun examen oficial, com el FCE. Al llarg d'aquests anys d'acadèmia i d'estudi personal he fet servir molts llibres. Aquí en teniu alguns (intentaré explicar com són un altre dia). 

Per sort, l'anglès no només l'he après de manera formal, sinó que he tingut l'oportunitat de continuar-lo aprenent i practicar in situ. Als 15 anys vaig fer la meva primera estada lingüística a Irlanda, i allà  va ser quan realment vaig veure l’anglès amb uns altres ulls. Per fi tenia sentit haver-se passat hores i hores aprenent una llengua que no es parlava en el meu entorn! Des d'aquell any he anant alguns estius a l'estranger, i l'any passat vaig poder fer una estada una mica més llarga a Portland. M'estic allargant, així que en un altre post explicaré més detalladament totes aquests viatges. I ja per acabar, només em queda dir que, juntament amb tot el que he explicat, aquests últims anys també he millorat el meu nivell mirant pel·lícules i sèries en v.o, a més de llegir novel·les i escoltar cançons en anglès. 

I en el pròxim post parlaré de l'última llengua que em queda, el francès. 

A reveure!

Establint les bases del català i del castellà

I l’any 1997 vaig començar la Primària, una etapa primordial per establir les bases de molts coneixements. Vaig continuar amb l’aprenentatge de la meva llengua materna, el català, i en vaig introduir dues més: el castellà i l’anglès. Pel que fa a la metodologia d’aquesta etapa, vam seguir fent fitxes com a Parvulari, però la majoria de classes ja es basaven en un llibre de text, un element que (malauradament) a mesura que anava avançant de curs es feia cada cop més imprescindible.

A 1r i a 2n de Primària, a l’assignatura de Llengua, vam continuar aprofundint en la lectoescriptura del català, a més d’introduir nous conceptes lingüístics. Per exemple, he trobat moltes fitxes en què treballàvem l’ús d’algunes grafies (s, ss, c, ç, z, entre moltes altres) amb exercicis d’omplir buits, o bé la formació del plural, el canvi de gènere, els temps verbals, etc. Tot això ho practicàvem normalment de manera implícita, ja que no ens explicaven la teoria, sinó que ho fèiem per analogia o completant sèries (foto de la dreta).

Setmanalment també fèiem petits escrits de tema lliure per practicar la redacció, l’ortografia i la creativitat. A l'esquerra us deixo un dels textos que he trobat de quan tenia 6 anys, en què explico on m’agradaria anar de vacances a l’estiu (sí, no era gaire ambiciosa... em conformava amb poc, no com ara!). 

A 3r, quan tenia 8 anys, recordo que va ser un canvi bastant important perquè la quantitat de feina va augmentar considerablement. A més, aquell any vaig començar a estudiar formalment el castellà i a descobrir una nova llengua estrangera, l’anglès. A partir d’aquell curs vam començar a treballar els conceptes d’una manera més explícita, és a dir, primer ens explicaven la teoria i després fèiem exercicis relacionats amb el tema per practicar. El meu primer llibre de llengua catalana va ser de l’editorial Cruïlla i vam seguir amb aquesta editorial fins a 6è; per contra, de castellà a la meva escola utilitzàvem el de l’editorial Edebé. Per tant, com veieu, teníem un llibre diferent de castellà i de català, però tot i així sempre he tingut la sensació que des de 3r de Primària fins a 2n de Batxillerat hem fet el mateix (o gairebé el mateix) en les dues llengües. A més, els llibres, malgrat ser  molts cops d’editorials diferents, tenien el mateix format. Les unitats sempre començaven amb una lectura, que tenia la comprensió lectora corresponent (aquest apartat l’odiava molt!), i després es dividia en diversos apartats: sintaxi, morfologia, ortografia, tipologia de textos, literatura, etc. fins arribar al final de la unitat, en què hi havia una o dues pàgines plenes d’exercicis de síntesi (aquest apartat encara l’odiava més!). Bé, no m’estenc més en aquest tema perquè segurament més endavant escriuré un altre post sobre els llibres de text. 

En les llibretes d’aquesta època hi he trobat moltíssims dictats, tant en català com en castellà. Tothom que s’hagi escolaritzat aquí segur que n’ha fet uns quants, ja que és una metodologia que agrada bastant als mestres per treballar l’ortografia. També he trobat un munt d’escrits, la majoria acompanyats d’un dibuix que il·lustra el text. A sota us deixo un text en castellà (quan feia 3r de Primària) i un en català, que vaig escriure sobre Dalí un dia que m’avorria a classe quan feia 4t de Primària (suposo que feia poc havíem anat al museu Dalí, sinó no entenc la motivació per escriure un text com aquest). 

Pel que fa a la lectura, recordo que a cada trimestre teníem un llibre obligatori, que llegíem a classe conjuntament. En castellà, el meu primer llibre va ser Ése no es mi zoo de l’Elvira Méndez. A part de les hores de català i castellà, de 4t de Primària fins a 6è també dedicàvem una hora a la setmana a llegir altres llibres, a practicar la comprensió lectora i, sobretot, a comentar entre nosaltres llibres que llegíem a casa. Era una mena de “club de lectura” que servia per recomanar i expressar la nostra opinió sobre contes i novel·les que ens interessaven. La veritat és que era molt millor que llegir llibres que no t’apassionen. 

Per acabar, us deixo dos textos més que vaig escriure a 6è de Primària. Un és en català (“Per què les zebres tenen ratlles?”) i l’altre, en castellà (“Los Gutemberinos”). Tots dos eren de tema lliure i, personalment, m’ha fet gràcia tornar-los a llegir. I amb aquesta evolució que vaig fer en sis anys us abandono per avui. En el següent post us explicaré la meva aventura amb l’anglès. 

De la lletra de pal a la lletra lligada

Com ja he explicat en un post anterior, abans d’entrar a l’escola ja havia après el català i el castellà de manera informal, tot i que he de dir que dominava molt més la meva llengua materna (el català). Sort n’he tingut de tot el material guardat que he trobat, perquè el primer record mig difús que tinc de la meva infància no arriba fins a P5, quan tenia 5 anys.

Durant els dos primers anys a l’escola vaig aprendre primer a escriure el meu nom amb “lletra de pal” i, de mica en mica, el nom dels meus companys de classe i altres paraules. Cada setmana treballàvem una grafia pròpia de la llengua catalana i practicàvem paraules que continguessin aquesta lletra. A la foto de l’esquerra, en un extrem es pot veure el meu nom escrit en “lletra de pal” (per cert, tenia una forma peculiar de fer el punt de la “i”, potser pensava que cauria!) i  paraules que començaven per la lletra “S”, juntament amb un dibuix. Aquesta tècnica de combinar l’escriptura amb el dibuix la vam utilitzar fins gairebé tota la primària; segurament que és una manera útil per fomentar les dues habilitats alhora.

De P5 en tinc molt bon record. Vam fer un pas de gegant en molts aspectes, un d’ells va ser començar a escriure en “lletra lligada”. Realment no tinc constància que fos un trauma canviar de “lletra de pal” a “lletra lligada”, però sí que odiava fer cal·ligrafia. Tot i així, me’n vaig fer un fotiment! No només vaig practicar amb milers de fitxes a classe (la foto de la dreta n’és un exemple), sinó també a l’estiu amb llibres com Bona lletra (foto de l’esquerra). En aquella època encara no feia castellà a l’escola, però també practicava la cal·ligrafia en aquesta llengua amb la col·lecció Rubio, uns quadernets més vells que els meus pares (a la foto la portada és d’un color marró merda d’oca per culpa del sol i dels anys, però crec que originalment era verda). El que em feia més ràbia de la cal·ligrafia era haver d’escriure entre aquelles dues ratlles que delimitaven l’espai i, sobretot, la lletra “x”. Mai he entès per què aquesta lletra no es podia fer amb dos palets en lloc de fer una “s” i una “c” juntes, perquè és així com es fa, no? Total, que jo la feia a la meva manera, però no colava i sempre l’havia de repetir; tot i així, no va servir de res perquè encara avui no la sé fer cal·ligràficament. Tonteries de la vida!

Per sort, quan ja dominàvem una mica la nostra lletrota, ens vam alliberar d’aquelles dues línies horitzontals i vam poder escriure fent muntanyes russes. La foto de baix és una fitxa que he trobat d’un projecte que vam fer a P5 dels esquirols i aquí encara vaig escriure bastant recte (és de les poques fitxes que segueixo la línia!).

Aquell curs també vam aprendre a llegir amb la col·lecció d’En Pau i la Laia, uns llibres que tenien més dibuixos que text, però molt útils per a començar a fer els primers passos. Us deixo una foto de la portada d’un dels molts llibres que encara conservo.   

D'aquí poc, en un altre post, us explicaré com va continuar la història de l'escriptura i l'aprenentatge del català i de totes les altres llengües que vaig anar introduint un cop vaig començar la primària.

Descobrint materials d'una vida d'aprenent

Avui no ha estat un dissabte plujós d’aquells que només tens ganes de sofà, peli i manta; sinó que ha estat un dia de pujar a les golfes (bé, després de trobar senyals de vida ratífera he desistit i ha acabat entrant-hi el meu pare) i remenar les més de 20 caixes que tenia des de P3 fins a l'actualitat. Sí, les rates deuen estar més que contentes amb la quantitat de paper que arriba a haver allà a dalt. Què hi farem, els meus pares són així! Els agrada guardar-ho tot, i no eren d'aquells pares guais que deixaven llençar els llibres del curs a la foguera de Sant Joan! En moments com els d’avui, però, els agraeixo la seva actitud de “no, Mireia, això és millor guardar-ho, que sempre tenim temps de tirar-ho”. I així està la casa, plena de llibres esgrogueïts i centenars d'andròmines que només serveixen perquè s'hi acumuli la pols i per aviat ser exposats en un museu d’història!

“És arribar a casa el cap de setmana i posar-ho tot potes enlaire, eh!”, això és el que m’ha dit la meva mare quan ha vist la que havia muntat en menys d’un quart d’hora, acompanyat d’un “suposo que ho tornaràs a posar tot al seu lloc...”. Em coneix massa bé, però de vegades cal marcar una mica el territori, tu! Ara mateix tinc tot el passadís i part de la meva habitació plena de caixes, papers i llibretes que desprenen una olor d’eau de merde impressionant; però he decidit que aquest serà l’ambientador d’aquest cap de setmana, bé, això si demà acabo de mirar tots els records que hi ha dins les caixes!

Després de passar-me hores i hores remenant i llegint escrits que no recordava haver fet, he acabat arribant a la conclusió que quan feia primària treballava més que ara i això em preocupa una mica, una mica bastant; però bé, diguem que eren altres temps! Un cop he acabat de reviure més de mitja vida, el problema ha estat que, amb tant de material, m’ha costat molt seleccionar els documents que volia escanejar per mostrar-vos com ha estat fins ara el meu aprenentatge de les llengües, però crec que al final ho he aconseguit. A més, no en tenia prou amb l’escampall que havia fet a dalt, que he emplenat també el menjador de cintes (sí, cintes de vídeo que per poder-les veure es necessita una d'aquelles càmeres prehistòriques que existien a principis dels anys 90!) d’aquells temps, quan encara era el segle XX i jo no tenia ni 5 anys. He trobat alguns vídeos molt interessants, però sobretot graciosos, en què se’m veia parlant un català de la serra (sort que he perdut aquell accent tan extremadament horrorós!) i en d’altres en què combinava el català i el castellà fent uns code-switchings que són dignes de veure, però no, no els veureu! Encara no ha arribat l’hora de perdre la poca dignitat que em queda. Només us diré que les pintes que portava eren molt i molt considerables!  

Ara ja és molt tard i no tinc temps per explicar-vos el què he descobert avui, però demà (ben d’hora, ben d’hora no perquè és diumenge, però en algun moment de demà) us explicaré com em vaig iniciar en el magnífic món de l’escriptura i la lectura!

P.S.: Els que teniu fòbia a les rates perdoneu-me per la foto, però  il·lustra força el meu moment de pànic quan he pujat a les golfes! :) 

Les meves llengües i jo

Vaig néixer a Figueres fa vint anys en un entorn principalment catalanoparlant. La meva mare, nascuda en un poble de l’Alt Empordà, sempre ha parlat en català; i el meu pare, malgrat haver nascut a Valladolid i haver estat escolaritzat exclusivament en castellà, va adoptar el català com a llengua vehicular un cop va arribar a Barcelona. A casa s’ha parlat sempre en català. Puc afirmar, doncs, que el català és la meva llengua materna (L1), ja que és la primera llengua amb la qual vaig tenir contacte i, encara que no tinc vídeos d’aquella època, suposo que la meva primera paraula va ser en aquesta llengua. A més, com que els meus pares treballaven, als quatre o cinc mesos ja em van dur a la llar d’infants municipal, on totes les cuidadores parlaven en català (en aquells anys encara no hi havia la moda de fer anglès a les guarderies). Tot i així, des de ben petita, abans d’escolaritzar-me, també vaig aprendre el castellà. El principal i gairebé únic entorn castellanoparlant que tenia aleshores era la meva família paterna que viu a Barcelona. Quan veia els meus avis paterns, tots dos castellanoparlants, parlàvem sempre en castellà. De totes maneres, per diferents motius, quan tenia uns deu anys, vam deixar de tenir relació amb aquesta part de la família, cosa que va fer que el meu ús del castellà decaigués. No puc considerar el castellà com una llengua materna perquè realment la vaig aprendre després del català, encara que ha estat pràcticament sempre present en el meu entorn diari (alguns familiars i amics, mitjans de comunicació, contínuament al carrer, etc.). Així doncs, igual que el català, és una llengua ambiental.

Dels 3 als 18 anys vaig escolaritzar-me en català, com la majoria de persones de la meva edat residents a Catalunya. La llengua vehicular de les escoles que he anat era el català, i només es feia servir el castellà a l’assignatura de llengua castellana i l’anglès a l’assignatura d’anglès. Tot i semblar estrany, sobretot per aquells que s’han escolaritzat a l’àrea de Barcelona, la llengua del pati era pràcticament sempre el català, ja que la majoria érem catalanoparlants. Només recordo que utilitzàvem el castellà per a alguns jocs i cançons, com “El cocherito leré”, “El conejito de la suerte”, entre d’altres (déu meu, quins records...). Tant el català com el castellà, a més d’aprendre'ls informalment, també els he après formalment a l’escola des dels sis anys. Em sento molt més còmoda quan parlo en català que en castellà, segurament perquè és la llengua que més he utilitzat al llarg de la meva vida i, per tant, la que més domino. En principi, si tot va bé, aquest juny em trauré el nivell D de català. 

A 3r de primària, quan tenia vuit anys, vaig començar a estudiar l’anglès, la meva primera llengua estrangera. El meu primer contacte amb aquesta llengua va ser a l’escola, ja que mai abans l’havia après o sentit (segurament havia escoltat alguna cançó en anglès a la ràdio, però molt probablement no sabia de quina llengua es tractava). Com que el nivell de l’escola era molt baix, de seguida els meus pares em van apuntar a una acadèmia d’idiomes i, posteriorment, a classes particulars amb una noia anglesa. Tot i així, on vaig aprendre realment l’anglès va ser viatjant diverses vegades a l’estranger (un altre dia us explicaré més detalladament les meves aventures pel món anglosaxó, que crec que es mereixen almenys una entrada), escoltant cançons i mirant pel·lícules i sèries en versió original. He fet diferents exàmens oficials d’anglès, però l’últim que vaig fer va ser el CAE, que equival a un C1 del MCRE. Actualment, després d’haver conviscut 12 anys amb aquesta llengua, tinc un C1.2; i en un futur (esperem que no molt llunyà) m’agradaria treure’m el Proficiency. 

A part d’aquesta llengua estrangera, també parlo el francès. No vaig tenir l’oportunitat d’estudiar-lo al col·legi, malgrat que en moltes escoles de Figueres l’impartien a partir de quart de primària com a segona llengua estrangera a més de l’anglès (no sé si ara ho continuen fent així). Això, però,  no va impedir que, en acabar la primària, demanés als meus pares que m’apuntessin a un curs intensiu a l’estiu. Em va encantar! Per fi podia mig entendre i mig comunicar-me amb aquells turistes que venien a visitar o, millor dit, a comprar i a emplenar el dipòsit de gasolina en aquelles terres del nord de Catalunya. Tot i així, com que durant el curs estava molt ocupada amb classes de música i d’anglès, vaig aparcar el francès fins a l’estiu següent, pensant que no se m’oblidaria d’un any per l’altre (que incrèdula!). No vaig perdre tot el que havia après, però podríem dir que gairebé. Per això, per mantenir-lo, durant els últims anys de l’ESO vaig anar a classes particulars de francès. Res, només hi anava una hora i mitja a la setmana per practicar sobretot conversa i, de tant en tant, alguns conceptes gramaticals. Va arribar el batxillerat, però, i ho vaig tornar a deixar per manca de temps. Quan pensava que el tenia abandonat del tot, va arribar l’hora de començar la universitat i, de rebot, el moment de tornar a recuperar aquell francès que estava més rovellat que mai. Les competències de comprensió, tant l’oral com l’escrita, estaven perfectes; ara bé, amb prou feines podia escriure dues oracions sense faltes o parlar sense aturar-me cada dos per tres. Vaig fer un curs més que intensiu de dues setmanes al setembre per treure-li la pols, i diria que me’n vaig sortir prou bé, ja que em van certificar un B1. Després d’acabar el primer any universitari, vaig anar a França durant un mes i, des d’aleshores, se m’ha despertat més l’interès per estudiar aquesta llengua. Aquell estiu em vaig preparar per al DELF B2, encara que mai el vaig arribar a fer, ja que vaig tornar a deixar de banda el francès quan vaig marxar als Estats Units a segon curs de la universitat. Ara mateix tinc un B2, que he mantingut amb classes particulars, i espero passar algun dia l’examen oficial que certifica que tinc aquest nivell.


De les quatre llengües que parlo, tres són romàniques (per tant, comparteixen molts trets lingüístics), llevat de l’anglès, que és germànica. A més, totes són llengües que utilitzen l’alfabet llatí, l’únic que sé. Bé, menteixo. Després d’anar a Irlanda em vaig interessar, sense cap motiu en especial, pels víkings i el seu sistema d’escriptura: l’alfabet rúnic. Vaig aprendre-me’l de memòria, cosa que no em va costar gaire tenint en compte que tots els símbols són a base de línies rectes (aquí us deixo una foto). Durant una època em vaig aficionar a escriure missatges utilitzant aquests caràcters i, encara que sabia perfectament que no em serviria per a cap finalitat real, em va ser bastant útil per comunicar-me amb altres freaks com jo en hores de classe!  

Per acabar l’entrada d’avui, faré una petita reflexió del què espero del futur. La veritat és que no m’agrada pensar gaire què faré d’aquí uns anys perquè, si he de ser sincera, no veig un camí molt definit. Tanmateix, sí que tinc molts somnis, alguns més realistes que d’altres, que m'encantaria complir el més aviat possible. Pel que fa als idiomes, d’aquí uns deu anys espero haver millorat el meu nivell de totes les llengües que parlo actualment, especialment el de les dues estrangeres. Posats a demanar, l'ideal seria poder parlar l'anglès i el francès amb total fluïdesa, com si no em suposés cap esforç extra comunicar-me amb una llengua no materna. A més, com que les llengües m’apassionen, i segurament és per això que fa tres anys vaig decidir estudiar Llengües Aplicades, m’agradaria aprendre’n moltes més. Aquest any volia començar alemany (dic volia perquè es va quedar en intent després de no ser acceptada a l'EOI). Crec que és una llengua que professionalment em pot aportar bastant. També, dues llengües que em criden molt l’atenció des de fa temps són l’italià i el portuguès, simplement perquè les trobo interessants i molt musicals.         

Benvolguts i benvolgudes!

Es podria dir que sóc una veterana en això dels blocs perquè ja és el quart que obro; tot i així, sempre és tota una aventura crear-ne un de nou!

Em vaig iniciar en el món blocaire quan encara no hi havia ni el facebook ni el twitter ni el tumblr i tots els derivats (si existien encara no estaven de moda). El primer que vaig obrir, doncs, va ser quan tenia uns 15 anys, després de cansar-me dels diversos diaris personals escrits a mà que havia fet fins aleshores. Amb aquell bloc, que ara està més mort que viu, no tenia intenció d'explicar la meva vida personal (ni molt menys!), però sí de comentar i dir la meva opinió sobre fets de l'actualitat i temes que em cridaven l'atenció en aquell moment. El vaig tenir bastant actiu durant uns dos anys, fins que vaig començar a tenir més feina de l'institut. Poc després, però, amb la necessitat d'escriure en algun lloc que no fos paper, en vaig obrir un altre. Aquest cop era privat i el compartia amb unes altres persones. Era un pèl més personal que l'anterior, encara que tampoc gaire íntim (sobretot perquè no em fa molta gràcia publicar certes coses a la xarxa). Finalment, quan vaig començar la universitat i quan pensava que ja m'havia passat la dèria de publicar en un bloc, en vaig obrir un altre. Aquest últim era ben diferent als que ja havia fet. Pot semblar una mica estrany, però totes les entrades que escrivia eren històries que sorgien de fragments de converses que sentia o simplement de "personatges" que em despertaven la curiositat quan em desplaçava en metro. Malauradament, tampoc va durar gaire; diria que no va arribar a complir ni un any de vida!   

Així doncs, l'experiència em diu que no sóc gaire constant en aquest món 2.0. Per això, des que vaig "matar" l'últim bloc, vaig pensar que ja n'hi havia prou d'ocupar la xarxa amb blocs sense futur. He de dir, però, que aquest no l'obro per voluntat pròpia, sinó perquè ens ho han demanat a l'assignatura d'"Ensenyament de llengües". Tot i això, em fa il·lusió tornar a estar per aquí, i espero que aquest bloc tingui una vida més llarga que els anteriors (això és el que sempre he dit quan n'he obert un). Aquí us aniré explicant les meves vivències amb les llengües, sobretot des de la meva experiència com a aprenent; i també algunes altres qüestions sobre les llengües que consideri interessants de comentar. Dit això, ara només em queda prometre als meus lectors i lectores que intentaré publicar-hi tant com pugui, almenys fins que s'acabi aquesta assignatura.