Teories psciològiques

I ara toca parlar de les teories psicològiques, un tema molt relacionat amb les entrades anteriors. Ensenyar llengües (i ensenyar en general) no només consisteix en transmetre uns coneixements, sinó que també cal tenir en compte la manera com es comparteixen i, sobretot, cal saber com tractar amb els alumnes. 
Afortunadament, ja no s’ensenya com en l’època dels nostres pares, en què pràcticament tot l’ensenyament es basava en la teoria conductista. L’alumne era vist com un simple deixeble que havia d’aprendre tot allò que el mestre sap, i normalment era impossible qüestionar aquells coneixements, cosa que feia que no hi hagués participació i la interacció entre l’alumne i el professor era gairebé inexistent. Tot i que s’ha millorat en aquest aspecte, encara queden molts rastres de conductisme avui en dia i, segurament, tots haurem experimentat en major o menor mesura l’aprenentatge amb premis-càstigs o amb “això és correcte, això no”. De fet, el sistema d’avaluació n’és un gran exemple. A més, moltes coses les havies d’aprendre a base de repetició, fins que arribava un dia que aprenies a fer-ho bé.

La interacció i la creativitat, per tant, la teoria sociocultural i cognitivista ha estat també present en el meu aprenentatge, sobretot a la primària i a les acadèmies on he après anglès i francès. En l’època de la secundària era tot molt més individual i no recordo haver fet molts treballs en grup. Amb la disposició de les taules es veu clarament la filosofia d'ensenyament, ja que tant a la primària com en les acadèmies les taules es col·loquen de manera que la interacció sigui possible; en canvi, en les meves classes de secundària els pupitres estaven un darrere l'altre i era molt difícil moure-les. 

Un cop vaig arribar a la universitat va canviar força la manera d'aprendre. Crec que en aquests tres anys ha dominat la teoria sociocultural, juntament amb la cognitivista. En moltes assignatures, sobretot en les que hem fet estudi de casos, hem hagut de cooperar i construir el coneixement interactuant amb la resta dels companys. I encara que al principi es fa difícil i em semblava que no aprengués tant (perquè no hi estava acostumada), ara veig que és una de les millors experiències que un alumne pot tenir. Potser l’aprenentatge és més lent, però a més d’adquirir els coneixements, aprens molts altres aspectes importants a la vida, com per exemple saber buscar el coneixement, organitzar-te i també, per què no, desesperar-te. Deixant de banda aquestes classes basades en el treball en equip, l'ensenyament de llengües a la universitat ha estat diferent segons si es tractava de la classe de seminari o la de Grup Gran. Aquestes últimes eren molt més teòriques i teníem un paper exclusivament receptiu; per contra, en les classes de seminari (o també en les que vam fer a Producció) eren més participatives i interactuàvem molt més. La majoria d'activitats les comentàvem en grup o amb un company, com per exemple les redaccions i les presentacions orals per tal de corregir-nos mútuament. Fins i tot, vam fer una petita obra de teatre en grups, a més d'alguns debats, però, en general, ens costava participar perquè no hi estàvem acostumats. 

Generalitzant el tema, actualment podem afirmar que saber no significa memoritzar i vomitar-ho tot en un examen, sinó ser capaç de trobar allò que busques en qualsevol moment que ho necessitis. Potser no ens sabrem la llista dels reis visigots com els nostres pares, però si algun dia necessitem saber-ho, serem capaços de buscar aquesta informació i moltes altres més. Ara bé, he de dir que certs coneixements, ens agradi o no, s’han de memoritzar perquè sinó és difícil avançar en una llengua (però hi ha moltes maneres de fer-ho).

Segurament que la teoria que menys he experimentat és l'humanista, però quan he estudiat anglès i francès fora de l’escola sí que alguns professors tenien en compte els nostres interessos i motivacions. Molts ens preguntaven què teníem ganes de saber aquell dia i, a partir d’aquí, el professor desenvolupava la classe.

Personalment, penso que la teoria humanista és una de les millors maneres d’aprendre, ja que si t’interessa i el professor sap com motivar-te ho acabaràs aprenent. Tot i així, crec que aquesta teoria mai pot anar sola, sinó que s’ha de combinar amb la sociocultural i cognitivista, perquè al cap i a la fi com s’aprèn més és construint coneixement entre tots.