Teories lingüístiques: català i castellà

Pel que fa al català i al castellà, els meus professors van donar molta importància a l’escriptura, tant a la producció com a la comprensió escrita, sobretot a partir de l’ESO (o a finals de la primària). En canvi, les competències orals les vam practicar molt poc, probablement perquè creien que ja parlàvem contínuament aquestes llengües a fora de l’aula (en el meu cas el català sí, però el castellà no tant). A més, al carrer i a casa parles, però on s’aprèn a elaborar discursos orals, exposicions i conferències? Que jo sàpiga no són habilitats innates de l’ésser humà, sinó que se n’aprèn practicant.

Només recordo que a primària vam treballar la producció oral representant obres de teatre (fetes per nosaltres), tant en català com en castellà. A l’ESO encara va ser pitjor perquè segons alguns professors deien (i si no ho deien ho pensaven segur) que no teníem temps per perdre, ja que hi havia molta matèria per fer (es referien a aspectes gramaticals, evidentment!). Durant aquells quatre anys només tinc constància de dues presentacions orals (una va ser lliure i jo la vaig fer del dodo... pobre dodo! jaja). I si a l’ESO no hi havia temps, al batxillerat encara menys, però a literatura castellana vam representar per grups les lectures obligatòries, com alguns capítols del Quijote. L’única exposició oral amb cara i ulls que vaig fer en tota la meva educació pre-universitària va ser la del treball de recerca, que encara me’n vaig sortir prou bé després de practicar-la mil cops. Per sort, quan vaig arribar a la universitat això va canviar i vaig haver d’aprendre (per força) a parlar en públic. És un dels aspectes que m’ha agradat d’aquests anys a la universitat, ja que saber defensar o exposar un tema o la teva opinió davant de la gent és important vagis on vagis. I personalment, crec que he millorat bastant des que vaig començar, suposo que tot és pràctica!

En general, la teoria més predominant en aquestes dues llengües ha estat la gramàtica tradicional, combinada amb l’estructuralisme i algunes pinzellades de generativisme.

Els primers anys tot era implícit, es donava força importància a la creativitat i es deixava cert marge d’error. Tot i així, a finals de la primària la cosa va canviar i, en conseqüència, les classes i els llibres es van tornar més avorrits. Tot era molt més explícit: ens ensenyaven les regles sintàctiques, morfològiques i ortogràfiques, què era un complement predicatiu, un subjecte, un verb, un nom, un adverbi, etc. Ens havíem de memoritzar totes les conjugacions dels verbs i enormes llistes d’excepcions (sobretot en català) o la de preposicions en castellà! 

Un exemple molt clar d’estructuralisme són els dictats. En fèiem moltíssims en les dues llengües per tal d’escriure ‘correctament’, seguint la normativa. Així doncs, si cometies alguna falta, l’havies de copiar o fer alguna frase amb la paraula perquè no la tornessis a fer. Clarament era el mètode premi-càstig! Passava el mateix quan corregíem els exercicis, i per això mai desitjaves ser tu l’elegit per sortir a la pissarra. Depèn de quin professor era sorties amb por que et deixés en ridícul davant de tothom i et digués “aquests errors són greus, això ja ho hauries de saber fer!”. Et desmotivava tant que et treia les ganes de saber perquè allò no era un CD sinó un subjecte. La veritat és que no eren tots així, però en general ens feien veure els errors com una cosa negativa i gravíssima, com un pecat i no com una altra forma d’aprenentatge. Es veu que la dita que diu que “dels errors se n’aprèn” molts professors no la coneixien o simplement en passaven olímpicament. 

Per tal de consolidar aquestes regles i conceptes any rere any fèiem centenars d’exercicis molt repetitius i  mecànics (continuar i completar oracions, omplir buits, transformar del discurs directe a indirecte, anàlisis sintàctiques i morfològiques, etc.). Per exemple, si tocava aprendre què és el hiato, el diptongo i el triptongo, doncs pàgines i pàgines de paraules que havies de separar per síl·labes i posar correctament la tilde. I així anar fent...