Pel que fa al català i al castellà, els meus professors van donar molta
importància a l’escriptura, tant a la producció com a la comprensió escrita,
sobretot a partir de l’ESO (o a finals de la primària). En canvi, les
competències orals les vam practicar molt poc, probablement perquè creien que
ja parlàvem contínuament aquestes llengües a fora de l’aula (en el meu cas el
català sí, però el castellà no tant). A més, al carrer i a casa parles, però on s’aprèn a
elaborar discursos orals, exposicions i conferències? Que jo sàpiga no són habilitats innates
de l’ésser humà, sinó que se n’aprèn practicant.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHTkr7VjYzIgFDoMNmwVjNAbU3ZTaPhGD4Ax52TTyHiSsSFbN8fj214YuVt5EYHCGBud1H4Uzz1tecojoTGR1RwCZe0-rDN3jLsKe_yUuVwz-lKzFBDhUFktopoZd8LeJcDi-eGupHpUk/s200/080721_dodo.png)
En general, la teoria més predominant en aquestes dues llengües ha estat la gramàtica
tradicional, combinada amb l’estructuralisme i algunes pinzellades
de generativisme.
Els primers anys tot era implícit, es donava força importància a la
creativitat i es deixava cert marge d’error. Tot i així, a finals de la
primària la cosa va canviar i, en conseqüència, les classes i els llibres es
van tornar més avorrits. Tot era molt més explícit: ens ensenyaven les regles
sintàctiques, morfològiques i ortogràfiques, què era un complement predicatiu,
un subjecte, un verb, un nom, un adverbi, etc. Ens havíem de memoritzar totes
les conjugacions dels verbs i enormes llistes d’excepcions (sobretot en català)
o la de preposicions en castellà!
Un exemple molt clar d’estructuralisme són els dictats. En fèiem
moltíssims en les dues llengües per tal d’escriure ‘correctament’, seguint la
normativa. Així doncs, si cometies alguna falta, l’havies de copiar o fer
alguna frase amb la paraula perquè no la tornessis a fer. Clarament era el mètode
premi-càstig! Passava el mateix quan corregíem els exercicis, i per això
mai desitjaves ser tu l’elegit per sortir a la pissarra. Depèn de quin
professor era sorties amb por que et deixés en ridícul davant de tothom i et digués
“aquests errors són greus, això ja ho hauries de saber fer!”. Et desmotivava
tant que et treia les ganes de saber perquè allò no era un CD sinó un subjecte.
La veritat és que no eren tots així, però en general ens feien veure els errors
com una cosa negativa i gravíssima, com
un pecat i no com una altra forma d’aprenentatge. Es veu que la dita que diu
que “dels errors se n’aprèn” molts professors no la coneixien o simplement en passaven
olímpicament.
Per tal de consolidar aquestes regles i conceptes any rere any fèiem centenars d’exercicis molt repetitius i mecànics (continuar i completar oracions, omplir buits, transformar del discurs directe a indirecte, anàlisis sintàctiques i morfològiques, etc.). Per exemple, si tocava aprendre què és el hiato, el diptongo i el triptongo, doncs pàgines i pàgines de paraules que havies de separar per síl·labes i posar correctament la tilde. I així anar fent...
Per tal de consolidar aquestes regles i conceptes any rere any fèiem centenars d’exercicis molt repetitius i mecànics (continuar i completar oracions, omplir buits, transformar del discurs directe a indirecte, anàlisis sintàctiques i morfològiques, etc.). Per exemple, si tocava aprendre què és el hiato, el diptongo i el triptongo, doncs pàgines i pàgines de paraules que havies de separar per síl·labes i posar correctament la tilde. I així anar fent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada