Estats Units: Portland

I l’any passat, de finals d’agost a mitjans de desembre, vaig tornar anar als Estats Units per l’estada obligatòria que es fa a segon curs de Llengües Aplicades. Aquesta vegada, però, va ser a l’altre costat, a Portland (a l’Estat d’Oregon). Tenia ganes de tornar-hi, però volia veure la part oest del país, que encara no havia visitat. Deixant de banda el paisatge (que canvia radicalment d’Estat a Estat), la manera de viure i pensar és bastant igual en tot aquest extens país, llevat d’algunes excepcions. La ciutat de Portland és força liberal, molt cosmopolita i artística. De fet, el seu motto (“Keep Portland weird”) resumeix molt bé la seva filosofia (al collage de sota ho podeu comprovar). Pel que fa a l’accent tampoc vaig notar gaires canvis en comparació a la costa est, però on realment el vaig notar va ser quan vaig anar al sud (als Estats de Georgia i Florida). Allà parlen com en G.Bush fill (bé, suposo que l’haureu sentit alguna vegada i si no, no val la pena que l’escolteu!). És un accent que costa una mica més d’entendre perquè encara es mengen més fonemes, però suposo que tot és acostumar-s’hi.

Durant aquells mesos, a part d’experimentar el que és estar més d’una setmana sota la pluja i no veure sortir el Sol, anava a la universitat. Bé, era un college i el ritme de treball era com el d’un institut. Feia bàsicament classes d’anglès (com writing i reading), però totalment diferent al què estava acostumada. Era tot molt pràctic i molt participatiu i dinàmic. El professor gairebé no parlava, com aquell qui diu; així que si no tenies ganes de parlar valia més no anar-hi. Tot i així, el nivell no era molt alt perquè la gran majoria érem estrangers. En les meves classes i en general a tot arreu hi havia moltíssims asiàtics de tots els països, fins i tot de llocs que no sabia ni que existien, però suposo que és normal tenint en compte que estan relativament a prop de la costa oest. Quan realment vaig practicar i aprendre més anglès va ser en les converses que tenia amb la família i els amics que vaig fer. Afortunadament, cap a finals de l’estada, vaig tenir l’oportunitat d’anar un dia a classes de la PSU (Portland State University), on només hi havia gent d’allà i el nivell era més alt (pròpiament classes universitàries americanes). La gent participava sense por i el clima era força distès; fins i tot, el professor introduia els conceptes a través de bromes i acudits. 

En general, l’experiència va ser bona, encara que diferent a la dels estius anteriors. A més, no vaig estar totalment immersa en l’anglès perquè era pràcticament inevitable quedar amb el grup de la Pompeu i, per això, hi havia dies que parlava més català i castellà que anglès. Per acabar, us deixo un altre collage amb fotos d’aquella experiència (una de les fotos és de la Powell's bookstore, una de les llibreries més grans del món —et donen un mapa perquè t'orientis— i on hi trobes de tot!).  

Aquí s’acaben les meves aventures amb el món anglosaxó. En el següent post explicaré breument l’estada que vaig fer a Toulouse.