Estats Units: Rochester

Quan tenia 16 anys vaig travessar per primera vegada el gran charco, com popularment aquí es coneix l’Atlàntic. Després de l’experiència d’Irlanda vaig voler continuar aprenent l’anglès d’una manera més vivencial i activa. Aquesta vegada seria durant un mes a Rochester, una ciutat de l’estat de Nova York, però que està més a prop de les cascades del Niàgara i Toronto que de NYC. Com l’any anterior, també em vaig allotjar en una host family, que tenen una nena petita, la Sofía (aleshores només tenia 3 anys). Aquell estiu el meu anglès va fer un salt espectacular quant a la competència oral (per exemple, al principi em costava molt entendre una conversa on hi havia molta gent parlant, però al final vaig marxar entenent una conversa d'aquest tipus sense haver de fer un gran esforç) i la meva pronunciació també va millorar considerablement (fins al punt que quan vaig tornar a casa vaig estar uns dies que em sortia l’accent americà al parlar el català). Al cap d'uns dies d'estar a Rochester, de vegades pensava en anglès, però el que més em va sorprendre va ser que un dia em vaig despertar havent somniat en anglès, va ser una sensació molt estranya. 

Els matins anava unes 3 hores a classe, bé, no sé si d’allò es pot dir classes com molts les entenem. No eren gens formals i l’objectiu principal no era aprendre gramàtica anglesa, sinó parlar (sempre en anglès) d’allò que ens interessava, a més de comentar aspectes culturals dels Estats Units. Per primer cop les classes d’anglès no eren avorrides, i realment vaig aprendre el que necessitava: competències orals, vocabulari i expressions col·loquials, és a dir, el llenguatge que es parla de veritat al carrer i en l’àmbit familiar. Sempre ho treballàvem amb cançons, jocs i, de tant en tant, a partir de textos extrets de diaris o d’Internet. La resta del dia me’l passava amb els veïns i amb la família. Amb ells parlava pràcticament de tot, i anàvem contínuament d’un lloc a l’altre (sempre en cotxe, esclar!), i així vaig anar descobrint de mica en mica el país on hi ha més obesos del món, però on també hi ha molta gent prima (sobretot noies adolescents). La veritat és que —a part de les distàncies, que són extremadament llargues, i els supermercats (i tot en general), que són exageradament grans— em va sorprendre bastant que qualsevol desconegut del carrer et deixés anar un hello, how are you doing today? De vegades tanta amabilitat se’m feia estranya, però t’hi acabes acostumant i quan tornes aquí es troba a faltar.  

Em va agradar tant aquella experiència que, fins i tot, vaig plantejar-me estudiar el 1r de batxillerat allà. Però al final no va ser possible per temes burocràtics. Com que se’m va quedar una mica l’espina clavada, vaig tornar-hi anar els dos estius següents (un mes cada any) amb la mateixa família, però totalment sola i sense fer classes. Aquells dos estius vaig viatjar un munt i, a més, vaig fer bastants amics (veïns i alumnes de l’institut on treballa el pare de la família on estava). Aquí us deixo un collage amb unes quantes fotos dels 3 estius.