En aquest punt tots nosaltres estarem d’acord en afirmar que una llengua no és una simple eina de comunicació, sinó que a darrere de cada una s’hi amaga tota una comunitat lingüística amb una o més cultures, tradicions, història, literatura i un gran etcètera. Malauradament, quan estudiem una llengua estrangera de manera formal no sempre tenim accés a tot això, però actualment ho podem fer de diferents formes. I una d’aquestes és viatjant.
Viatjar no només et permet conèixer noves llengües o practicar les que ja has après en un context real, sinó que també és una manera d’apropar-se a la cultura amfitriona d’una forma totalment diferent. El contacte directe amb gent del país fa que deixis de ser un simple turista que només visita els monuments top 10 i s’empassa els tòpics que diu la guia turística, per convertir-te en un més d’ells.
Però el problema que té viatjar, almenys en el meu cas, és que és molt adictiu. Si fos possible estaria sempre viatjant d'un lloc a l'altre. De fet, quan tinc l'oportunitat de tocar el dos durant un temps no m'ho penso ni un moment. És per això que de vegades m'agradaria tenir una vida nòmada per rastrejar el món, conèixer gent d'aquí i d'allà i descobrir noves cultures i maneres de viure, noves olors i nous sabors. També és cert que tenir un punt de retorn és sovint necessari per no sentir-se perdut, però en el món en què vivim ara això es pot solucionar fàcilment, ja que el contacte amb el nostre lloc d'origen (cada cop més divers i alhora més difuminat) pot ser immediat.
Feta aquesta introducció, us presento les meves aventures a l’estranger en els següents posts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada