I això per a què serveix?

Aquesta és la pregunta que, segurament, m’he repetit més cops al llarg de la meva vida estudiantil. Curs rere curs, la majoria de professors es limitaven a presentar (per no dir taladrar-nos) nous conceptes a cop de teoria (pura i dura) i exercicis repetitius. El seu principal objectiu era que, en acabar el curs, els seus alumnes haguessin après a fer equacions de segon grau i funcions, a memoritzar els elements de la taula periòdica i la llista de verbs irregulars en anglès. Si aconseguien això, es quedaven la mar de satisfets! A molts d'ells els importava ben poc si els seus alumnes s’avorrien més que la pobra llúdriga de la foto. De tant en tant, però, algun alumne una mica més crític i cansat d’aquest sistema preguntava en veu alta “i això per a què serveix?”, i el professor moltes vegades responia amb un “ara potser no ho veus, però et servirà l’any que ve per poder fer derivades (per posar un exemple així simpàtic)” i es quedava tan ample. Molt bé, seré una experta en derivades, matrius i funcions, però em pots explicar com puc aplicar tot això que m'ensenyes a la vida real? Alguns, sobretot els més joves, almenys intentaven explicar-ho d’una manera més amena; tot i així, la motivació per aprendre coneixements abstractes o inútils era normalment nul·la.

I és que aprendre sense motivació és gairebé sinònim de fracàs, sobretot en adolescents crítics i pragmàtics com érem. Si em cenyeixo a parlar de l'ensenyament de llengües estrangeres diria que, de tots els professors d'anglès que he tingut a l'institut, pocs sabien que l'objectiu principal d'estudiar una llengua estrangera és poder comunicar-se a la vida real. Bé, potser sí que el sabien, però simplement optaven per la solució més fàcil, ja que probablement se sentien més còmodes aplicant una metodologia més tradicional i així també tenien la classe controlada. Aquesta manera de pensar (bastant carca, per cert) feia que els alumnes tinguessin més motius per passar de l'assignatura sense cap mena de remordiment. Per a la majoria no només era inútil estudiar anglès, sinó que també era una de les matèries maries, d'aquelles que amb una mica de sort i fent la pilota al professor s'aprovava. I els pocs que ens interessava l'anglès (que per la resta érem els super-mega experts en anglès quan el nostre nivell era pèssim comparat amb altres europeus) érem els que havíem descobert fora de classe que saber i dominar una llengua estrangera en aquest món globalitzat és imprescindible i enriquidor com a persona.

Per sort, això jo ho vaig descobrir als 15 anys quan vaig anar a Irlanda (una mica tard, però suficient per no acabar de perdre la motivació per les llengües).

Ara sí, en el pròxim post us parlaré de les meves estades a l'estranger.

Fins aviat! :)