Teories lingüístiques: anglès i francès

Sense ser conscient he après l’anglès i el francès amb totes les teories lingüístiques. Des de la gramàtica tradicional fins a la teoria més pragmàtica i lingüística del text, passant per l’estructuralisme i el generativisme.

Durant una època (sobretot a finals de l’ESO) en anglès treballàvem la comprensió escrita d’una manera extremadament desaconsellada i que mai entendré. Ens havíem de llegir els textos (normalment d’una pàgina i de temes actuals) i abans de respondre les preguntes sobre el text, havíem de traduir-los en veu alta a classe... era una manera perquè busquéssim i aprenguéssim vocabulari, o això és el que pensava la nostra professora. Era una dona gran (pocs anys després es va jubilar) i era alemanya... amb això ho dic tot! En el fons, però, era bona dona. Els primers anys que vaig fer anglès a l’escola els vam dedicar sobretot a aprendre vocabulari i estructures bàsiques, però un cop van veure que ens ho passàvem massa bé, van començar a bombardejar-nos amb classes de gramàtica explícita. Les classes d'anglès van passar a ser a pain in the neck: memoritzar llargues llistes de verbs irregulars i phrasal verbs, classes i cursos sencers perquè entenguéssim quan s’usa el present simple i no el present continuous (i així amb tots els temps verbals), el reported speech, els modals, etc.

I la pràctica? Doncs exercicis mecànics d’omplir buits o d’altres per l’estil, que no servien per a res, simplement per fer-nos avorrir la llengua. Recordo que als exàmens de la secundària sempre hi havia una part de vocabulari (que havíem treballat) i l’havíem de traduir al català o a l’anglès; també hi havia un petit exercici de comprensió i de producció escrita (que era el que contava menys); i finalment, molts exercicis de gramàtica (que era el que contava més). Realment no calia saber molt anglès per aprovar aquells exàmens perquè si entenies la mecànica dels exercicis podies anar tranquil! Llavors passa el que passa... que a la pràctica la gent no sap anglès.

Listenings? No en vam fer pràcticament cap! Només alguns dels que hi havia al llibre (aquells tan horribles i tan poc naturals) i si algun dia ens posaven alguna cançó era una cosa excepcional perquè ens havíem portat bé (és a dir, gairebé mai!). I ja no diem de practicar el speaking! Crec que l’única persona que parlava en anglès era la professora; la gran majoria ho feia en català o castellà, llevat que llegíssim en veu alta algun text. Els pocs dies que la professora va intentar practicar l’oral va ser un cachondeo i un fracàs total. Alguns deien una frase en anglès, es cansaven i deien: “Passo, no sé parlar anglès i no vull fer el ridícul davant de tothom!”.

Per sort, a l’acadèmia o a les classes particulars que he anat era diferent. Tot era molt més basat en la teoria generativista i sobretot pragmàtica. Els professors eren més joves i més dinàmics. Tenien molt en compte els nostres interessos i els alumnes érem qui fèiem la classe, és a dir, nosaltres érem els vertaders protagonistes i el professor més aviat estava allà per guiar la classe. Així doncs, es donava molta importància a l’input dels alumnes i el més important no era dir-ho tot perfecte, sinó que ens poguéssim comunicar. Només ens corregien si l’error era molt greu i persistent. A més, els errors no eren vistos com una cosa negativa, sinó al contrari (a sota us deixo una foto on explica molt bé que equivocar-se no és sinònim de fracassar). Vaig tenir una professora fa poc temps que més que corregir-nos ella mateixa, ens feia autoanalitzar el que havíem dit i autocorregir-nos i, posteriorment, comentàvem alternatives de com evitar aquell error. A l’acadèmia també teníem llibre, però l’utilitzàvem poc, com a molt per fer de tant en tant algun exercici. Normalment treballàvem els conceptes gramaticals i el vocabulari a partir de textos, vídeos i cançons. 

Amb el francès va ser molt semblant a l’anglès, però com que no l’he estudiat mai a l’escola ni a l’institut, no vaig passar pel malson de la traducció de textos (bé, a la universitat sí, però és diferent). Al principi vaig fer gramàtica explícita, encara que en els darrers anys he treballat les quatre competències, a més d’aspectes gramaticals i vocabulari, a partir de textos originals o materials audiovisuals. A l’hora de parlar, els professors que he tingut tampoc em corregien tots els errors que cometia, només aquells 'garrafals'. Penso que és una bona manera perquè si contínuament et van corregint et pot arribar a desmotivar i creure que ets un fracassat per les llengües.

Finalment, només em falta dir que en tots els llibres que he tingut d’anglès i francès es dóna molta importància als aspectes culturals, especialment als de francès. Tot i així, no ho tracten tots de la mateixa manera, ja que en els llibres d’anglès es dóna una visió més àmplia de tot el món anglosaxó; en canvi, en els de francès es parla pràcticament només de França (sempre com un país molt civilitzat, on van sempre très à la mode, on es menja du fromage i on canten La Marseillaise el 14 de juliol) i només algun cop fan referència als altres països francòfons, però com a un incís a peu de pàgina.