Les meves llengües i jo

Vaig néixer a Figueres fa vint anys en un entorn principalment catalanoparlant. La meva mare, nascuda en un poble de l’Alt Empordà, sempre ha parlat en català; i el meu pare, malgrat haver nascut a Valladolid i haver estat escolaritzat exclusivament en castellà, va adoptar el català com a llengua vehicular un cop va arribar a Barcelona. A casa s’ha parlat sempre en català. Puc afirmar, doncs, que el català és la meva llengua materna (L1), ja que és la primera llengua amb la qual vaig tenir contacte i, encara que no tinc vídeos d’aquella època, suposo que la meva primera paraula va ser en aquesta llengua. A més, com que els meus pares treballaven, als quatre o cinc mesos ja em van dur a la llar d’infants municipal, on totes les cuidadores parlaven en català (en aquells anys encara no hi havia la moda de fer anglès a les guarderies). Tot i així, des de ben petita, abans d’escolaritzar-me, també vaig aprendre el castellà. El principal i gairebé únic entorn castellanoparlant que tenia aleshores era la meva família paterna que viu a Barcelona. Quan veia els meus avis paterns, tots dos castellanoparlants, parlàvem sempre en castellà. De totes maneres, per diferents motius, quan tenia uns deu anys, vam deixar de tenir relació amb aquesta part de la família, cosa que va fer que el meu ús del castellà decaigués. No puc considerar el castellà com una llengua materna perquè realment la vaig aprendre després del català, encara que ha estat pràcticament sempre present en el meu entorn diari (alguns familiars i amics, mitjans de comunicació, contínuament al carrer, etc.). Així doncs, igual que el català, és una llengua ambiental.

Dels 3 als 18 anys vaig escolaritzar-me en català, com la majoria de persones de la meva edat residents a Catalunya. La llengua vehicular de les escoles que he anat era el català, i només es feia servir el castellà a l’assignatura de llengua castellana i l’anglès a l’assignatura d’anglès. Tot i semblar estrany, sobretot per aquells que s’han escolaritzat a l’àrea de Barcelona, la llengua del pati era pràcticament sempre el català, ja que la majoria érem catalanoparlants. Només recordo que utilitzàvem el castellà per a alguns jocs i cançons, com “El cocherito leré”, “El conejito de la suerte”, entre d’altres (déu meu, quins records...). Tant el català com el castellà, a més d’aprendre'ls informalment, també els he après formalment a l’escola des dels sis anys. Em sento molt més còmoda quan parlo en català que en castellà, segurament perquè és la llengua que més he utilitzat al llarg de la meva vida i, per tant, la que més domino. En principi, si tot va bé, aquest juny em trauré el nivell D de català. 

A 3r de primària, quan tenia vuit anys, vaig començar a estudiar l’anglès, la meva primera llengua estrangera. El meu primer contacte amb aquesta llengua va ser a l’escola, ja que mai abans l’havia après o sentit (segurament havia escoltat alguna cançó en anglès a la ràdio, però molt probablement no sabia de quina llengua es tractava). Com que el nivell de l’escola era molt baix, de seguida els meus pares em van apuntar a una acadèmia d’idiomes i, posteriorment, a classes particulars amb una noia anglesa. Tot i així, on vaig aprendre realment l’anglès va ser viatjant diverses vegades a l’estranger (un altre dia us explicaré més detalladament les meves aventures pel món anglosaxó, que crec que es mereixen almenys una entrada), escoltant cançons i mirant pel·lícules i sèries en versió original. He fet diferents exàmens oficials d’anglès, però l’últim que vaig fer va ser el CAE, que equival a un C1 del MCRE. Actualment, després d’haver conviscut 12 anys amb aquesta llengua, tinc un C1.2; i en un futur (esperem que no molt llunyà) m’agradaria treure’m el Proficiency. 

A part d’aquesta llengua estrangera, també parlo el francès. No vaig tenir l’oportunitat d’estudiar-lo al col·legi, malgrat que en moltes escoles de Figueres l’impartien a partir de quart de primària com a segona llengua estrangera a més de l’anglès (no sé si ara ho continuen fent així). Això, però,  no va impedir que, en acabar la primària, demanés als meus pares que m’apuntessin a un curs intensiu a l’estiu. Em va encantar! Per fi podia mig entendre i mig comunicar-me amb aquells turistes que venien a visitar o, millor dit, a comprar i a emplenar el dipòsit de gasolina en aquelles terres del nord de Catalunya. Tot i així, com que durant el curs estava molt ocupada amb classes de música i d’anglès, vaig aparcar el francès fins a l’estiu següent, pensant que no se m’oblidaria d’un any per l’altre (que incrèdula!). No vaig perdre tot el que havia après, però podríem dir que gairebé. Per això, per mantenir-lo, durant els últims anys de l’ESO vaig anar a classes particulars de francès. Res, només hi anava una hora i mitja a la setmana per practicar sobretot conversa i, de tant en tant, alguns conceptes gramaticals. Va arribar el batxillerat, però, i ho vaig tornar a deixar per manca de temps. Quan pensava que el tenia abandonat del tot, va arribar l’hora de començar la universitat i, de rebot, el moment de tornar a recuperar aquell francès que estava més rovellat que mai. Les competències de comprensió, tant l’oral com l’escrita, estaven perfectes; ara bé, amb prou feines podia escriure dues oracions sense faltes o parlar sense aturar-me cada dos per tres. Vaig fer un curs més que intensiu de dues setmanes al setembre per treure-li la pols, i diria que me’n vaig sortir prou bé, ja que em van certificar un B1. Després d’acabar el primer any universitari, vaig anar a França durant un mes i, des d’aleshores, se m’ha despertat més l’interès per estudiar aquesta llengua. Aquell estiu em vaig preparar per al DELF B2, encara que mai el vaig arribar a fer, ja que vaig tornar a deixar de banda el francès quan vaig marxar als Estats Units a segon curs de la universitat. Ara mateix tinc un B2, que he mantingut amb classes particulars, i espero passar algun dia l’examen oficial que certifica que tinc aquest nivell.


De les quatre llengües que parlo, tres són romàniques (per tant, comparteixen molts trets lingüístics), llevat de l’anglès, que és germànica. A més, totes són llengües que utilitzen l’alfabet llatí, l’únic que sé. Bé, menteixo. Després d’anar a Irlanda em vaig interessar, sense cap motiu en especial, pels víkings i el seu sistema d’escriptura: l’alfabet rúnic. Vaig aprendre-me’l de memòria, cosa que no em va costar gaire tenint en compte que tots els símbols són a base de línies rectes (aquí us deixo una foto). Durant una època em vaig aficionar a escriure missatges utilitzant aquests caràcters i, encara que sabia perfectament que no em serviria per a cap finalitat real, em va ser bastant útil per comunicar-me amb altres freaks com jo en hores de classe!  

Per acabar l’entrada d’avui, faré una petita reflexió del què espero del futur. La veritat és que no m’agrada pensar gaire què faré d’aquí uns anys perquè, si he de ser sincera, no veig un camí molt definit. Tanmateix, sí que tinc molts somnis, alguns més realistes que d’altres, que m'encantaria complir el més aviat possible. Pel que fa als idiomes, d’aquí uns deu anys espero haver millorat el meu nivell de totes les llengües que parlo actualment, especialment el de les dues estrangeres. Posats a demanar, l'ideal seria poder parlar l'anglès i el francès amb total fluïdesa, com si no em suposés cap esforç extra comunicar-me amb una llengua no materna. A més, com que les llengües m’apassionen, i segurament és per això que fa tres anys vaig decidir estudiar Llengües Aplicades, m’agradaria aprendre’n moltes més. Aquest any volia començar alemany (dic volia perquè es va quedar en intent després de no ser acceptada a l'EOI). Crec que és una llengua que professionalment em pot aportar bastant. També, dues llengües que em criden molt l’atenció des de fa temps són l’italià i el portuguès, simplement perquè les trobo interessants i molt musicals.